No era un ‘borriquito'

És més que possible que de petita jo també cantés “Borriquito como tú, que no sabes ni la u, tururú”. I “una lágrima cayó en la arena”. En fer-me gran, però, em va semblar abominable la “filosofia” del “canta y se feliz” amb la qual Peret va representar l'Espanya encara franquista a l”Eurovisió mentre tants d'europeus ja ens havien visitat com a turistes i, quines coses, els havia fet gràcia el “borriquito”. Jo em vaig fer gran i no volia saber-ne res d'aquell Peret conegut a la meva infància. D'una manera segurament injusta, me'n va quedar un audiovisual fixat sense considerar la seva evolució i el fet que fos celebrat com un dels grans artífexs de la rumba catalana.

Amb el temps, però, vaig reconèixer alguna cosa simpàtica en la seva personalitat. És per això que em sap greu tenir el mal gust de recordar que, quan era molt popular, Peret també va participar en diverses espanyolades entre finals dels anys 60 i primers dels 70. Els títols en donen una idea: Amor a todo gas, Que cosas tiene el amor, El mesón del gitano, Si fulano fuese mengano i, ai, A mi las mujeres ni fu ni fa, un film de Mariano Ozores en què, per acostar-se a una dona, visita un psiquiatra encarnat per José Luís López Vázquez. Recentment, però, un documental de Carles Prats, Cuchíbiri, cuchíbiri, va aportar-ne una imatge real més perdurable que la d'aquestes ficcions tardofranquistes. No era un borriquito.