El gran mite de la rumba
Peret, un dels artistes catalans més populars de l'últim mig segle, mor de càncer als 79 anys, havent deixat com a valuós llegat la paternitat de la rumba catalana
de defensar
la catalanitat
de la rumba
Quan, ahir al migdia, després de tot un matí d'informacions contradictòries, es va confirmar la mort, als 79 anys, de Pere Pubill Calaf, Peret, tothom va emfasitzar un dels molts títols amb el qual se'l coneixia: el de rei de la rumba catalana. “Sempre he dit que no sóc rei de res ni ho seré mai, almenys fins que el del banc em truqui per dir-me que ja m'han ingressat el sou de rei”, replicava Peret, conscient que la volada social de les seves cançons –subtil, durant les dècades dels seixanta i setanta; contundent, sobretot darrerament– era incompatible amb l'ostentació d'un rang monàrquic. “Si em diuen «el rei de la rumba» és pel meu bon gust en el vestir”, somreia.
Peret, però, era posseïdor d'altres títols honorífics, perquè les seves aportacions a un gènere tan autòcton com la rumba catalana, estretament lligada a les celebracions dels gitanos catalans del Raval barceloní, el Maresme, Lleida o la Vila de Gràcia, no estan més que destinades a augmentar el seu valor històric amb el pas del temps. N'hi ha que poden presumir d'haver creat cançons o discos eterns. Peret, a més, podia dir que havia creat un estil. L'enorgullia, precisament, el títol d'inventor de la rumba catalana, la paternitat de la qual defensava a ultrança cada cop que,en algun dels congressos, cursos o simpòsiums que s'han celebrat al voltant de la rumba en l'última dècada a Barcelona, sorgia el sempre encès debat de si el creador havia estat ell o el Pescaílla. Que la rumba, doncs, era tan catalana com la sardana eren idees que Peret no es va cansar de defensar, fins al punt que, sense la seva insistència, la seva identificació com un dels trets culturals del país difícilment estaria tan assumida.
Sempre crític
Home de paraules clares i optimista convençut, Peret era –sobretot últimament– molt crític amb la classe política (“el poble s'ha de rebel·lar”, insistia en les últimes entrevistes). Però l'imponent poder de connexió amb el poble de les seves cançons no va ser desaprofitat ni pel franquisme (que va convertir en banda sonora de l'aperturismo cançons com ara Una lágrima, el Gitano Antón o Borriquito, una “cançó protesta”, advertia Peret, que ningú no havia entès); ni per un hàbil Pasqual Maragall (que amb els Jocs Olímpics del 1992 va incentivar un ressorgiment tant de Peret com de la rumba); ni tampoc pels impulsors del Concert per la Llibertat de l'any passat al Camp del Barça (on Peret –que assegurava darrerament haver-se sentit més discriminat com a català que com a gitano– es va erigir en un dels seus principals protagonistes). Per uns, en definitiva, símbol d'una Espanya casposa en blanc i negre. Per altres, un valuós nou independentista. Peret, però, mai no va deixar de tenir present que ell cantava pel carrer i per a la gent. “Fa vint anys, enmig de la misèria generalitzada per la crisi econòmica, un cotxàs avançava lent pel carrer de la Cera i els gitanos s'afanyaven a saludar Peret, un dels seus que havia conquerit la fama, però que no oblidava d'on havia sortit”, escrivia Josep Maria Pasqual a l'Avui amb motiu del retorn als escenaris del músic l'any 1991, després de nou anys dedicat a l'Església Evangèlica. “Llavors –prosseguia Pasqual–, Peret donava l'oportunitat a alguns dels seus i se'ls emportava per integrar-los com a guitarristes, com a palmeros o cors. Eren els anys en què semblava de-saparegut irreversiblement el català als barris de Barcelona, però aquells gitanos elegants, en canvi, havien salvat el català en la seva comunitat, no únicament a nivell familiar, sinó a nivell social.”
Pere Pubill Calaf va néixer el 24 de març de 1935 a Mataró (d'on va ser declarat fill predilecte el 2011), en uns terrenys que un “gran senyor” de la ciutat havia cedit a quatre famílies. Fill d'un comerciant ambulant de teixits de Reus a qui ajudava en la venda (i a qui va dedicar, l'any 1965, una de les seves millors cançons: El mig amic), es va traslladar amb quatre anys al carrer Salvadors del Raval de Barcelona. Era gitano, però la condició de paio d'un avi seu va fer que sempre es declarés “gitano català, paio català, fill de Mataró i criat a Barcelona”. Va debutar amb dotze anys en un festival infantil al Teatre Tívoli i, tot i que el 1947 va gravar un disc que passaria desapercebut i la seva tècnica amb la guitarra (de la qual sorgiria el famós ventilador) cada vegada era més lloable, la seva ocupació principal era aleshores la venda ambulant. Tres anys després de treballar al costat de la cantaora La Camboria, a partir del 1957 va començar a tenir èxit i a ser conegut com “el rei de la rumba”. El 1962, poc abans de marxar a treballar a Montevideo i Buenos Aires, va gravar el seu primer disc oficial. El 1967 va participar per primera vegada en el Midem de Canes i, l'any següent, hi va tornar amb tot un èxit: Una lágrima.
Convidat aquell any mateix per Tom Jones al seu programa de televisió a Gran Bretanya, Peret veia també aleshores com El gitano Antón es convertia en cançó de l'estiu. L'any 1971 va ser el de Borriquito, popular a tot el món (número 1 als Països Baixos i Alemanya) gràcies a haver sonat de manera incessant en un dels estius clau del boom turístic a l'Estat espanyol. Tres anys després, Peret obtenia la novena posició en el Festival d'Eurovisió amb Canta y sé feliz. El 27 de novembre del 1982, mentre conduïa cap a Mataró, va tenir una revelació i va abraçar la fe de l'Església Evangèlica de Filadèlfia, de la qual esdevé pastor fins a inicis de la dècada dels noranta, quan l'abandona per discrepàncies en “temes d'organització i administració”.
“Barcelona té poder”
El seu retorn és un LP anomenat No se pué aguantar, el març del 1991, però el gran retorn es produeix durant la cerimònia de cloenda dels Jocs Olímpica del 1992, en què protagonitza una històrica actuació amb Los Amaya i Los Manolos (“Ella té poder, Barcelona és poderosa, Barcelona té molt poder”) i, de retruc, activa una nova edat d'or per a la rumba catalana. Implicat durant aquella dècada en nombrosos concerts benèfics, Peret abandona una altra vegada els escenaris fins al 2007, quan retorna, primer, amb Que levante el dedo –amb un marcat accent social– i, després, De los cobardes nunca se ha escrito nada. És, ja, un referent per a noves generacions, que l'any 2000 ja li havien dedicat un disc d'homenatge (Peret, Rey de la Rumba, amb Estopa i Ojos de Brujo, a més de Fermin Muguruza i David Byrne). L'any passat, un altre moment històric: la seva participació en el Concert per la Llibertat (“Catalunya és poderosa, Catalunya té molt poder”), en què firma una de les actuacions més emocionades i emocionants.
El juliol d'aquest any, Peret anunciava a través d'un comunicat que tenia càncer. Agraïa el “respecte i afecte” amb el qual sempre l'havia tractat el públic, enviava una forta abraçada als malalts que estaven en la seva mateixa situació i, una vegada més, exhibia la seva actitud vital: “Per experiència sé que una malaltia com aquesta s'ha d'afrontar amb enteresa i optimisme. No era potser jo qui cantava que és preferible riure que plorar?”. La capella ardent de Peret –que estava preparant dos discos; un dels quals, el primer íntegrament cantat en català de la seva trajectòria– s'instal·larà, a petició de la família, avui al Saló de Cent de l'Ajuntament de Barcelona, i estarà oberta al públic de les onze del matí a dos quarts
de deu de la nit.