cultura
Daniel Monzón
Director de cinema
“M'agrada el cinema físic”
El cinema de gènere facilita un terreny familiar que pots pervertir o fer-lo personal
Daniel Monzón és el director d'El niño, una ambiciosa producció en clau de thriller d'acció sobre el tràfic de drogues a l'estret de Gibraltar, que s'estrena avui.
En aquests moments de rodatges que no tiren endavant i de cinema ‘low cost' és gairebé insolent una pel·lícula espanyola amb la voluntat espectacular que té aquesta.
Fa cinc anys que treballo en aquesta pel·lícula, que ja va néixer amb aquesta vocació de gran espectacle, de pel·lícula monumental, amb escenes d'acció insòlites, ja que mai s'han fet abans en el cinema espanyol. De tota manera, pels temps que corren no m'atreviria a dir que té un pressupost petit, però sí que és modest per a una pel·lícula d'aquestes característiques, és el que en una producció nord-americana es dedica al càtering. La veritat és que al que jo aspiro no és a fer moltes pel·lícules, sinó a fer les que realment vulgui fer.
També és una nova mostra d'amor al cinema de gènere, que marca tota la seva filmografia.
Jo gaudeixo amb tota mena de cinema, però és cert que el cinema de gènere proporciona a l'espectador un terreny familiar a partir del qual pots parlar de les persones. Directors com Alfred Hitchcock, John Ford i Howard Hawks feien cine de gènere, però les seves pel·lícules eren sobretot retrats humans. És un tipus de cinema que facilita un mapa que després es pot pervertir o al qual pots aportar una mirada personal.. A mi m'interessa molt arribar a la gent, comunicar, i que sigui des de l'entreteniment. Algú m'ha comentat que l'espectacularitat d'El niño,
que és una pel·lícula d'espais oberts, és una possible reacció a la claustrofòbia de Celda 211,
i inconscientment potser sigui així.
La pel·lícula mostra Gibraltar de manera similar a com pel·lícules nord-americanes mostren Tijuana.
Sí, és una pel·lícula de frontera, un espai que condiciona els personatges. Hi ha una mirada gairebé antropològica al fet del contraban, he volgut retratar-hi tots els personatges implicats. I Gibraltar és un terreny fronterer per excel·lència, separa dos continents i tres països. Això provoca un mestissatge de llengües, de races, de religions, d'estils de vida. I en aquesta barreja es confon també la moral, actituds que vistes des de fora poden ser reprovables, com el contraban, allà són un estil de vida.
Per fer ‘El niño' han hagut de fer un llarg procés de documentació, oi?
Amb el coguionista Jorge Gerricaechevarría vam estar entrevistant-nos amb totes les institucions policials, però també amb els nois que condueixen les llanxes que es fan servir per al narcotràfic. Són nois que trenquen l'estereotip del narcotraficant, no tenen res a veure amb l'Al Pacino d'El precio del poder,
estan moguts sobretot per la recerca d'adrenalina.
Veient ‘El niño' un pot pensar en referents cinematogràfics com ara ‘Traffic', de Steven Soderbergh, el cinema de Michael Mann o ‘French Connection', de William Friedkin.
Tots ells són paraules majors. No els he buscat conscientment, però com ara he de parlar sobre la pel·lícula i, per tant, fer l'esforç de reflexionar-hi, sí que és cert que French Connection m'apassiona i té un cert rerefons documental que també m'interessava molt.
I també recorda alguna sèrie televisiva, com ara ‘The wire', un altre fresc del narcotràfic que alterna la mirada dels delinqüents amb la dels policies.
M'ho han comentat i és una altra lloança, però confesso que no he vist la sèrie. Quan tothom en parlava jo veia The shield, que m'encanta. Ara penso posar-m'hi per veure-la tota.
Assumeix el risc de donar el paper protagonista –que dóna títol al film– a un actor debutant, Jesús Castro, que té una presència física que fa pensar en Paul Newman o Marlon Brando.
Sí, he assumit una sèrie de salts mortals en cadena! Volia una aroma autèntica, no volia algú que fos conegut. Volia un actor que fos d'aquella zona i vam fer un càsting entre tres mil persones pels instituts. Quan va aparèixer Jesús Castro vaig veure que tenia tot el que buscava: és masculí, viril, la càmera l'adora, té una mirada molt interessant. Té l'aurèola d'una estrella de cine i no només mai s'ho havia plantejat, sinó que ni tan sols li agrada que li facin fotos. En un moment de la pel·lícula, el comparen amb Steve McQueen, i jo el veia així, com el protagonista de Bullitt.
Mentre els joves traficants són interpretats per actors poc coneguts, els policies ho són per Luis Tosar, Eduard Fernández i Sergi López.
Exacte, m'interessava separar aquests dos universos, que al final acaben confluint dramàticament.
No només s'ha embarcat a rodar persecucions, sinó també persecucions entre helicòpters i llanxes motores...
Quan escric m'oblido que sóc també el director, si no, no escriuria determinades escenes. Volia recuperar el to del cinema d'acció físic dels anys seixanta i setanta, que t'agredeix, amb el qual pateixes. Ara veig espectacles d'acció digitals molt ben fets, però em sento com si veiés un videojoc en què un altre juga per mi, potser és que em faig gran. A El niño, les escenes d'acció fan avançar la trama. I no volia que l'estil de la pel·lícula canviés en aquestes escenes. Volia que fossin properes, sense efectes digitals, els actors les van viure realment.
Notícies relacionades
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.