Monzón: “Edmon Roch s'hi ha deixat la pell per «El Niño»”

No sembla que a la pel·lícula que encapçala el rànquing de les taquilles espanyoles des de la seva estrena, el 29 d'agost, li calgui més promoció, sobretot ara que El Niño acaba de ser preseleccionada per als Oscar. Però el seu director i guionista, Daniel Monzón (Palma, 1968), i el seu productor, Edmon Roch (Girona, 1970), continuen fent presentacions com la d'ahir a la nit, als cinemes Ocine de Girona. “A tots dos ens agrada molt presentar la pel·lícula al públic i olorar el que passa”, explica Roch, que a Girona hi afegeix un component sentimental: “Des de La lluna en un cove sempre m'ha agradat presentar a Girona totes les pel·lícules que he fet, perquè sóc sobretot un espectador de cinema i, des de molt jove, m'interessava conèixer qui hi havia darrere de les pel·lícules i sovint havia d'anar a Barcelona per assistir a aquest tipus de presentacions.”

Monzón i Roch han treballat junts per primera vegada a El Niño, una trepidant pel·lícula ambientada en el món del narcotràfic a les dues bandes de l'estret de Gibraltar, rodada al llarg de quatre anys amb un pressupost de només sis milions d'euros –“Més o menys, com el catering de Bruce Willis en una producció de Hollywood”, se'n riuen–, amb un equilibri excepcional entre actors professionals de llarga trajectòria –Luis Tosar, que repeteix amb Monzón després de Celda 211, però també Eduard Fernández i Sergi López– i un grapat de joves actors que “ni mai havien fet cinema ni s'ho havien plantejat”, triats en un llarg càsting per tot Andalusia, Ceuta, el Marroc i París, amb Jesús Castro, en el paper del Niño, com a encert més visible. “Ell era una estrella sense saber-ho”, diu Monzón sobre aquest diamant en brut que, pels penetrants ulls blaus i per no haver necessitat dobles en les escenes d'acció, ha estat comparat amb Steve McQueen.

Rodada en espais limítrofes com ara els camps d'haixix de Ketama, Gibraltar, la saturada frontera de Ceuta i el port d'Algesires, El Niño ofereix, segons el seu director, “sensació de verisme, com si fos una pel·lícula gairebé documental, amb una mirada pràcticament antropològica del sud d'Espanya i el nord d'Àfrica”, basada en una convivència prèvia de vuit mesos amb persones que coneixien bé el tràfic de drogues des de les dues bandes de la llei.

“Jo sóc productor per fer aquest tipus de cinema i per treballar amb persones com Monzón, que té una capacitat contagiosa perquè tot l'equip de rodatge faci pinya i treballi en una sola direcció”, diu Roch. I el director li torna de seguida els elogis. “Amb l'Edmon he gaudit de la millor experiència que he tingut mai fins ara amb un productor, perquè m'ha donat suport en tot moment i s'hi ha deixat la pell per tirant endavant el projecte. No treballaria amb cap altre productor”, assegura Monzón, que també agraeix a l'Acadèmia de Cine la preselecció dels Oscar, com ja ho va fer amb Celda 211. “Totes dues són pel·lícules de gènere, però amb una personalitat molt espanyola. Els americans fan centenars de pel·lícules de narcotraficants, però El Niño té un accent propi que la fa diferent”, diu Monzón, que insinua que la seva propera pel·lícula podria ser una comèdia. Per la seva banda, Roch té en cartera dues pel·lícules d'animació: Atrapa la bandera i la tornada de Tadeo Jones.