Els fils invisibles

En la proposta genèrica d'El Niño emergeixen dues qüestions suggeridores. La primera és la constatació que la lluita contra el mal és com el mite de Sísif. Els policies busquen pistes i persegueixen narcotraficants, però quan arriben al final sempre hi ha alguna cosa que s'escapa. Qui és el veritable cap de l'organització de traficants? Qui mou els fils? Monzón no dóna respostes, perquè deixa clar que el veritable rostre del mal és invisible. L'altra qüestió té a veure amb l'amistat. En un món en què els valors ètics s'han enfonsat hi ha un principi d'amistat que sempre preval. En alguns casos, els personatges lluiten per preservar l'amistat, en d'altres veuran com és posada en dubte. Monzón deixa que molts aspectes del relat quedin oberts, mentre que d'altres s'acaben tancant per satisfer l'espectador.

El Niño no enganya. El cineasta explora un espai concret i es documenta sobre un món –el tràfic de droga–. La càmera se situa en diverses ciutats mentre alterna la investigació policial, la feina de les grans xarxes i els negocis de les petites xarxes. La voluntat de Monzón és reconvertir aquest espai en un lloc on l'imaginari de l'espectador acabi projectant algunes sèries de televisió –The Wire o 24– i algunes pel·lícules –Miami vice, Traffic, French Connection...–. L'imaginari de determinades pel·lícules d'acció es projecta cap a una certa idea de l'espectacle, que en aquest cas se centra en les persecucions.

Tot i utilitzar molt bé les seves eines i tenir moments de gran cinema, El Niño provoca, en alguns moments, sensació de cansament, d'obra en què no acaben d'encaixar les peces. Els problemes esclaten en la part central, quan el metratge s'allarga per explicar la història d'amor entre els dos protagonistes o quan un cert humor costumista s'imposa. L'altre problema vindria donat pel fet que no es deixa que esclati la dimensió tràgica cap a la qual sembla que ens llanci el relat.