CRÍTICA
jordi bordes
Baixada als inferns amb poètica sòrdida
L'univers de Lou Reed és dels seus fans. Cadascú s'imagina un espai, un ambient, uns personatges, una coreografia dels temes musicals. I el temps fa que tot solidifiqui. Per això, el mític disc Berlin (1973) s'ha fet tan fort. Perquè ha arrelat en l'imaginari d'una joventut que sortia del desengany d'aquell maig del 68 i topava amb l'heroïna, la psicodèlia, els excessos com a elements per fer bategar la vida. I Lou Reed sonava en els seus tocates. La baixada als inferns és inequívoca, sense cap marge on poder guarir-se. Tot cau amb una força que s'endú l'ànim però amb un ritme intel·ligent que, tot i que es fa evident, el final de Caroline i Jim es despleguen recursos fantasiosos que deixen els espectadors clavats a la butaca.
La dramatúrgia que proposa Andrés Lima sembla prou afinada respecte a aquells moments de desesperació, de desengany, d'explosió. És, efectivament, un univers poètic de gran sordidesa, d'una foscor que trasbalsa per moments i que presenta ja uns personatges degradats. En tot cas, el problema és que amb prou feines hi ha conflicte: no hi pot haver plecs de caràcter, quan els dos protagonistes ja són presa de l'abús de sexe, drogues i alcohol. Sense raó, les seves interpretacions són prou desfasades. El joc audiovisual, per moments psicodèlia pura, és un retrat que aporta uns primeríssims primers plans que acaben desenfocant l'escena, un mèrit per traslladar a la platea la mirada boirosa dels mateixos personatges.
Nathalie Poza arrenca tocant el piano (Berlin) com si sonés del Paradise de la cançó, confonent-se personatge i música i anirà desapareixent tot clamant al seu desig d'esfumar-se. La veu enfosquida de l'actriu ressona al Desaparecer que Maika Makovski va interpretar, dirigida per Calixto Bieito i Juan Echanove posant veu i ombres a Edgar Allan Poe. Efectivament, els contes d'ombres i boires del novel·lista romàntic podrien comptar amb una banda sonora de Lou Reed. Cal destacar el treball de Pablo Derqui, per moments molt més empàtic. Amb un somriure quasi encomanadís, que resultarà ser malaltís. S'insinua alguna afecció psicològica (probablement, una dependència a les pastilles blaves) però que, en aquell estadi lúcid, es fa graciós, simpàtic. L'evolució del personatge mostra un Jim que va violentant-se, agredint-se i agredint. I comprovant com de perversa era la trobada casual amb Caroline. Per una altra banda, un nom massa evident per acabar enganxats a la cocaine (la rima dels temes és més que previsible, però a les històries musicades de tres minuts se'ls hi permet).
La manera de jugar amb les lletres sigui desgranant-la música de lletra, cançó de traducció, projecció i cita és molt dinàmica i ben trobada. La poètica de repetir cites que cobren sentit a mesura que avança l'obra remet a les tonades enganxoses. Aquí, amarades de dolor. Bona arrencada de temporada del Romea amb una peça valenta i sentida per a un públic amb gust al risc.