El pes de la memòria

La tercera llei de Newton afirma que “sempre que un cos exerceix una força sobre un altre, aquest segon cos exerceix una força igual i de sentit contrari sobre el primer”. Manuel Forcano ha convertit aquest principi de la mecànica en “una metàfora amorosa” en el poemari Ciència exacta, guanyador del 37è Premi Miquel de Palol, dotat amb 2.400 euros i la publicació del llibre a càrrec de Proa.

Manuel Forcano (Barcelona, 1968) és autor d'altres poemaris com ara Les mans descalces, De nit, Corint, Com un persa, El tren de Bagdad, Llei d'estrangeria i Estàtues sense cap. “A Ciència exacta, com en tots els meus llibres, parlo d'amor i desamor, de desig i desdesig. Sóc dels que pensa que un poeta sempre té una sola veu i el que canvia en cada llibre és només la manera de plasmar-la”, va dir l'autor sobre el llibre premiat, format per una quarantena de poemes, “amb una estructura en dues parts que, en realitat, formen una sola seqüència”. Per Forcano, els seus poemaris són com “museus particulars”, en les vitrines virtuals dels quals conserva fragments de tot allò que “he viscut, he gaudit i s'ha quedat enrere, recuperat a través de la memòria”.

Cada vegada que parlem de “Transició democràtica” incorrem en una fal·làcia; estrictament, convindria referir-s'hi com “una Transició cap a la democràcia”, perquè el procés en si mateix “va tenir molt poc de democràtic”, fins al punt que és preferible dir-ne obertament “Transició franquista”. Així ho veu la sociòloga Marta Rovira (Banyoles, 1969), que ha guanyat el Rahola d'assaig per un estudi “sobre com les elits han construït el relat d'aquest període històric mentre als ciutadans se'ls reservava el paper d'espectadors d'una memòria explicada”.

La Transició franquista, amb el subtítol explícit d'Un exercici d'apropiació històrica, planteja que a partir del 1975 “no hi va haver una ruptura, sinó un canvi polític dirigit pel mateix règim”, que es va preocupar de sostenir-lo, des de bon començament, amb una “gran operació de construcció col·lectiva de la memòria”. A Marta Rovira la va sorprendre, en emprendre la seva investigació, la “quantitat ingent” de memòries i autobiografies escrites pels dirigents de l'època, i encara més que algunes d'elles datessin ja del 1975, cosa que demostraria, al seu parer, que “la memòria de la Transició va néixer amb la mateixa Transició”. En aquest sentit, va referir-se als relats construïts per Manuel Fraga Iribarne o Rodolfo Martín Villa, amb els seus “desvergonyits exercicis de justificació”.

En el seu llibre, la sociòloga banyolina, especialista en temes relacionats amb la construcció social de la memòria i amb les formes de representació del passat nacional, rastreja la genealogia d'un discurs “controlat per l'elit franquista que ha estat transmès i assumit per la societat i els partits polítics sense discussió”, amb l'argument que “el preu del progrés era l'oblit”. La perversitat d'aquesta operació és que “la memòria ha desdibuixat els límits entre democràcia i franquisme”, com si la dictadura fos “un antecedent natural” de la Transició.

Un engany similar domina en el discurs sobre el Desarrollismo, presentat com el definitiu ingrés d'Espanya en la modernitat, a costa d'“esborrar tots els referents d'una societat que ja era moderna i avançada als anys trenta”. Parafrasejant Mario Benedetti (“el olvido está lleno de memoria”), Rovira va subratllar que “la Transició s'ha explicat sense contradir el franquisme”, estenent un oblit sistemàtic sobre allò que l'autora anomena “el passat del passat”; és a dir, la República i la Guerra Civil. Considera, però, que aquest relat sobre la Transició està arribant al seu final, de manera que ara convindria preguntar-se “quin relat el substituirà”. És una interrogació, però, que Catalunya en concret no es podrà fer “fins que no tingui un relat propi com a nació”.

El premi Lletra, organitzat en col·laboració amb la Universitat Oberta de Catalunya (UOC), ha modificat aquest any la seva orientació i ja no es dóna estrictament a webs de literatura catalana, sinó a la millor iniciativa digital de literatura catalana o sobre aquest tema. Aquest canvi d'enfocament s'estrena amb el premi atorgat ahir al projecte Llegir en català, de l'Associació d'Editorials Independents. Actualment estan associades les editorials Alrevés/Crims.cat, Edicions del Periscopi, Edicions Saldonar, Editorial Meteora, El Gall Editor, L'Avenç, Llibres del Delicte, Raig Verd Editorial i Sembra Llibres.

El projecte Llegir en català, iniciat ara fa un any, inclou diverses iniciatives –entre les quals, el web del mateix nom– per difondre les publicacions d'aquestes editorials, sempre amb el suport de les xarxes socials i d'una manera “molt generosa, oberta i transversal”, amb un triple objectiu final: “Que la gent llegeixi més i sobretot més llibres en català i bona literatura.” L'associació ha col·laborat en accions puntuals amb la Viquipèdia i amb la xarxa de biblioteques públiques.

Fa un any, quan Francesc Puigpelat (Balaguer, 1959) acabava de publicar El retorn de Macbeth, una seqüela del drama més obscur de Shakespeare, la seva dona va animar-lo mig de broma a fer el mateix amb Romeu i Julieta. “Com no sigui un Romeu zombie...”, va deixar anar l'escriptor vagament desdenyós. Però de seguida va pensar: i per què no? “Semblava una imbecil·litat, però la idea tenia la seva gràcia, així que vaig fer un plantejament de la història i en tres setmanes la vaig tenir escrita, d'una tirada”, va dir ahir l'escriptor poques hores abans de recollir el premi Muntaner de literatura juvenil per Romeu i Julieta. Segona part.

La narradora de la novel·la, que Fanbooks publicarà al novembre, és Judith Shakespeare, la suposada filla del dramaturg anglès, que a punt de morir li havia explicat què havia passat realment amb els famosos amants de Verona. Puigpelat assegura que la història “no és estripada, ni sangonosa, ni gore”, sinó que està imbuïda de l'imaginari de l'època sobre el Nou Món i la bruixeria, sobre les llegendes d'El Dorado o els genets sense cap. Més aviat confia haver escrit una obra “divertida i àgil”, amb capítols suculents com el que descriu el divorci de Romeu i Julieta.

“I el soroll del rellotge que esbocina el comiat, i el silenci del poble que sembla que ja ho sap. Me'n vaig, me'n vaig, demà ja hauré marxat.” Aquest és un fragment de Me'n vaig, la cançó escrita per Lluís Gavaldà per a l'últim disc d'Els Pets, L'àrea petita (RGB Suports), que ahir va rebre el 20è premi Cerverí de lletra de cançó, un guardó honorífic i sense dotació. La cançó d'Els Pets ha estat la més votada pels oients de Catalunya Ràdio i iCat.cat entre vuit temes, la resta dels quals estaven signats per Joan Colomo, Mazoni, Sanjosex, La Troba Kung-Fú, Surfing Sirles, Pascal Comelade i Pau Riba, i Mishima.

El premi a Me'n vaig s'interpreta, des de l'equip del grup de Constantí, com “el colofó” d'un gran any per a Els Pets, que també va rebre el guardó al millor disc de pop-rock en català dels premis Enderrock 2014 per L'àrea petita, un disc del qual s'han venut més de 15.000 exemplars i que ha impulsat una gira amb més de 50 concerts, que es tanca aquest cap de setmana amb dues actuacions, avui al Mercat de la Música Viva de Vic i demà a les festes de Santa Tecla de Tarragona.

En un escenari presidit per una enorme senyera que envoltava una urna amb vot incorporat –un missatge visual inequívoc en aquests dies de tanta transcendència per a Catalunya i Escòcia–, l'acte de lliurament dels Premis Literaris de Girona va començar amb un homenatge a Modest Prats, mort el 29 de març passat, primer amb fotografies que mostraven la seva llarga vinculació al premi Bertrana –amb l'acompanyament musical d'Un núvol blanc de Lluís Llach–, tot seguit amb les paraules de Joaquim Nadal, que va remarcar que en Modest va posar “la seva capacitat intel·lectual extraordinària i el seu esperit crític finíssim” al servei de diversos projectes de dimensió nacional, com ara el premi Bertrana, al qual va ajudar a tenir “crèdit i solvència” com a membre del jurat. Joaquim Nadal va recordar, en la projecció dels premis gironins, que Modest Prats va formar part d'un “trio virtuós” amb els editors Josep Maria Castellet i Xavier Folch, que s'ampliava sovint a un “quadrat màgic” que completava “en Pep Nadal”, coautor amb Prats dels dos volums d'Història de la llengua catalana que arribaven fins als segle XV, “perquè els deixebles continuessin aquesta obra cabdal”.

Durant la resta de l'acte, presentat per la periodista Bàrbara Julbe, van ser freqüents les referències a l'amic Modest, al costat de nombrosos comentaris sobre aquest moment crucial en què “la història ens torna a convocar”, com va dir el president de la Fundació Prudenci Bertrana, Esteve Vilanova, que va acabar la seva intervenció amb un crit de “Visca Catalunya!”, que no va ser l'únic de la vetllada. Antoni Solà, vicepresident de la Diputació de Girona; l'alcalde de Girona, Carles Puigdemont, i el conseller Ferran Mascarell van fer diverses al·lusions al paper que els premis Bertrana, els escriptors i la resta de creadors del país han fet per arribar al moment on som ara, i així va acabar la primera hora.

Del lliurament de premis, algunes imatges destacades: la gran ovació a Lluís Gavaldà, d'Els Pets (“Volia venir amb la faldilla de la meva germana i un sac de gemecs, però no m'he depilat. Visca Escòcia i visca els Països Catalans lliures!”); el simpàtic aclariment inicial de Marta Rovira (“No sóc la secretària general d'ERC”) i la seva emocionant dedicatòria final “a les persones que encara busquen els seus morts a les fosses”, i el relleu que Iolanda Batallé –guanyadora de l'any passat i portaveu del jurat– va donar a Antoni Pladevall, després de lloar el bon nivell i la varietat de les obres presentades.