Tots els papers de l'auca

Vaig entrar a l'Avui el novembre del 1981 i em vaig jubilar el 31 de gener del 2007. Un quart de segle treballant de valent per intentar fer un diari influent i competitiu, fet que s'ha consolidat amb la unificació amb El Punt.

Aquesta llarga estada professional m'ha donat moltes alegries, algunes tristeses i més d'un sobresalt pels vaivens empresarials que s'han viscut i els canvis de directors. La meva millor satisfacció ha estat, però, una disfunció estructural que m'havia fet barrinar si anava pel camí dret o en seguia un que em portaria al desastre: al diari vaig treballar en totes les seccions menys la d'esports. Vaig fer tots els papers de l'auca: un aprenentatge continuat cada vegada que canviava de secció. Sempre ho havia considerat un error i la meva teoria continua sent que l'especialització màxima en el periodisme dóna més credibilitat. Però potser hi ha una virtut més sòlida: estimar la professió i viure la feina amb la màxima il·lusió i responsabilitat.

Vaig començar de redactor a l'Avui després de viure el procés de canvis polítics, socials i econòmics transcendentals dels anys setanta. El meu bagatge professional era minso: com a redactor en dos casos i cap de secció en un altre, no havia pogut evitar que els tres mitjans de comunicació en què havia treballat en aquells 10 anys pleguessin veles.

A l'Avui vaig entrar a la secció de Societat, fent informació municipal, social i fets diversos, amb un resultat prou satisfactori. Tres anys més tard, la direcció em va fer treballar a Economia, que incloïa, lògicament, la informació laboral. Una secció que estava coixa de redactors. Em va entusiasmar tant la meva nova feina que vaig decidir especialitzar-m'hi i amarar-me d'informació econòmica. Va ser un miratge: quan havia après l'abc de l'economia i entenia els balanços d'empreses i institucions em van nomenar cap de secció de Política. Un trencaclosques. Aquesta vegada sí, vaig argumentar a la direcció el desconeixement a fons del tema. Van considerar la meva ignorància una virtut i vaig dirigir la secció més delicada del diari durant cinc anys, amb uns vents polítics que començaven a ser tempestuosos i una crisi empresarial trontollant.

Ja ben situat dins del món polític català i espanyol, em van traslladar a la secció de Cultura. Ara sí, hi vaig estar d'acord. El món dels libres i la literatura, especialment la catalana, el coneixia a fons. Més tard vaig mostrar la meva objecció a fer-me càrrec també de la secció d'Espectacles, que anava unida a la de Cultura. La meva negativa no va tenir èxit, malgrat que el món del cinema i la música era bastant aliè a les meves aficions. Vaig poder exercir el càrrec amb prou dignitat gràcies que tenia uns professionals prou preparats i competents.

Vaig voler gaudir de la jubilació quan em tocava. Però poc temps vaig fruir d'aquesta ganga. En David Castillo de seguida em va oferir fer de crític literari. El meu no va ser rotund. No tenia prou preparació literària ni coneixement de la literatura global. Els meus arguments els va tirar a la paperera. I aquí em teniu, llegint cada setmana un llibre i explicant les emocions que he sentit, el plaer de la llengua ben treballada, la bondat estructural de la trama, les sorpreses que m'ha ofert i els nous mons que he descobert. I sense gaires comparances amb autors, literatures i criteris estilístics recargolats. És la vegada que gaudeixo plenament de la feina.

He après que fer tots els papers de l'auca també pot ser molt satisfactori.