De la pirotècnia a una sublim ‘cremà'

Els cànons d'un fes­ti­val mar­quen fer molt de soroll d'arren­cada. Que els espec­ta­dors es des­per­tin i es dedi­quin a estu­diar el pro­grama d'espec­ta­cles per fer la com­pra d'entra­des i aixe­car pol­se­guera entre els col·legues de pla­tea i les opi­ni­ons de la crítica per fer-se una com­po­sició de lloc. En canvi, com al 2008, amb els Búfals de Pau Miró, Tem­po­rada Alta ha optat pel pot petit. Sol Picó ha estat la con­fi­tura selec­ci­o­nada. Ella va estre­nar ahir un viatge catàrtic, una cremà sublim, tot repas­sant la seva tra­jectòria de 20 anys als esce­na­ris. No hi ha nostàlgia, sinó una petar­dada ben diver­tida, sense ser més soro­llosa que honesta. Sol Picó es pre­gunta què hau­ria pas­sat si hagués allar­gat el seu viatge d'Alcoi a París, en comp­tes d'apar­car a Bar­ce­lona. Serà una equació sense res­posta però, segu­ra­ment, la mirada fallera, ben valen­ci­ana com la de Car­les San­tos o la d'Ovidi Mont­llor, s'hau­ria esllan­guit amb tants núvols i tanta falta de sol dau­rat de la Medi­terrània. El vol que enlaira a escena és el de la cre­ació i el del risc a expres­sar, emo­ci­o­nar i interes­sar.

One-hit won­ders (que avui repe­teix sessió a les 18 hores i que farà tem­po­rada al Mer­cat de les Flors a par­tir del 10 d'octu­bre) reviu ins­tants de Bésame el cac­tus, La dona manca o Barbi-Supers­tar, Pae­lla mixta, Memòries d'una puça i D.V.A. La memòria del cos fun­ci­ona en ins­tants apoteòsics de gran ener­gia que, si fa 15 anys (el més antic data del 2000) mos­tra­ven una irre­ve­rent joven­tut sense límits físics, avui es forja en un cos, un per­so­natge, que ja ha après a tenir por de la vida, que ja intu­eix a l'horitzó els finals d'eta­pes. De fet, una mirada en què també con­flui­ran les tres ger­ma­nes de Chris­ti­ane Jatahy a I si elles mar­xes­sin a Mos­cou que es pot veure avui i demà a El Canal. La mirada al mirall de Sol Picó és d'ella mateixa amb el mate­rial de quan encara no era mare. La de Vértice de Tea­tro és de la veri­tat gene­ra­ci­o­nal de les tres ger­ma­nes de Txèkhov. La jove ambi­ci­ona can­viar el món; la mit­jana s'acon­tenta a arre­glar-se l'entorn; la gran pro­te­geix el que li queda del seu món i con­firma la seva frus­tració ima­gi­nant que les altres dues també sucum­bi­ran, que no hi ha uto­pia pos­si­ble­A­que­lla llum espe­te­gant de Sol Picó ara lloa el cap­ves­pre. A la seva mirada hi ha el temor de la fi i, per això, res­sona tan ade­quat Es mi boca de Sílvia Pérez Cruz quan insis­teix, lamen­tant-se, “mis plu­mas están can­sa­das”. Sol Picó, en rea­li­tat, és una bèstia a escena que vol evo­lu­ci­o­nar, sense dei­xar que els seus peus mar­te­lle­gin el linòleum i els seus braços s'esti­rin, com si fos­sin aire. Un cos petit amb la fres­cor (aigua) de la paraula i l'humor, l'aire que vol­te­gen els braços i la força i pesan­tor de les cames que repi­quen a terra. El foc és el de la immo­lació, en rea­li­tat una volun­tat de lluir un cop més, com si fos una diva que neces­sita els aplau­di­ments per res­pi­rar. Sol Picó és la con­junció dels 4 ele­ments.

La veu en off d'Ernesto Collado juga amb les parau­les, amb la fonètica i es decanta cap a l'abisme i el cata­clisme vital. Sense dra­ma­tis­mes ni tre­men­disme, accep­tant com una veri­tat abso­luta la fi, com un procés del camí, de la vida, de la car­rera artística. Tem­po­rada Alta arrenca, doncs, amb un cant al final. Sense els focs arti­fi­ci­als que acos­tu­men a lluir per a gaudi d'auto­ri­tats (ahir al ves­pre, l'alcalde de Girona, Car­les Puig­de­mont, i Jaume Tor­ra­madé, de Salt). Una cremà per a pri­vi­le­gi­ats.