Des de fora fins ben endins

Ara ens adonem que Catalunya crida l'atenció internacional per tot allò que deriva del procés, però des de fa anys, sobretot des de l'àmbit artístic, se sap que la idea estereotipada d'Espanya des de l'exterior no es correspon amb la realitat. Molts són els artistes que van sentir la crida, per exemple de Cadaqués i l'Empordà. Barcelona també ha estat parada i fonda del món creatiu provinent d'altres països.

Va ser arran de la celebració dels Jocs Olímpics del 1992 que molts joves creadors es van instal·lar a Barcelona. Alguns se'n van tornar al seu país víctimes de la bonança de la ciutat: bona qualitat de vida, platja, mam i molts estudis d'artistes a bon preu a les antigues fàbriques del Poblenou.

Cap a finals dels anys noranta molts van marxar. Les fàbriques van ser enderrocades i els creadors es van adonar que la seducció de Barcelona tenia una part de mentida: molta vocació artística però poc dinamisme col·leccionista. Per entendre'ns, a l'hora d'il·luminar artísticament la seva vida, el barceloní es deixa seduir molt més pel cromatisme d'una paella de marisc al costat del mar que pels colors d'un llenç.

Però, tot i això, un cop van entendre que la ciutat té molt de desert pel que fa als miratges que es produeixen, molts artistes estrangers van decidir arrelar a la ciutat i fer-ne el seu centre d'operacions. I actualment són un bon grapat els que s'escampen per tota la ciutat, però que continuen tenint un lloc de referència al barri del Poblenou, en estudis compartits o individuals, com el cas de l'escocesa Jo Milne, que em confessa que al seu país seria unionista, però que a Catalunya se sent independentista.

Milne, nascuda a Edimburg l'any 1966 i instal·lada a Barcelona l'any 1997, participa de l'exposició Paiting BCN, juntament amb nou artistes més procedents de diferents països que comparteixen el veïnatge barceloní. La mostra, que se celebra a la galeria Àmbit (Consell de Cent, 282, Barcelona), ha estat comissariada per Xano Armenter. “Els pintors que presento, tot i venir de diferents escoles artístiques, participen d'una pintura que tendeix a la síntesi, conservant el pes expressiu del gest i del color, i en els quals veig una qualitat a destacar, una pintura que ambiciona detenir el temps”, diu al tex del catàleg. I, efectivament, Rosanna Casano (Marsala, Itàlia, 1968), Gabriele Fettolini (Faido, Suïssa, 1955), Sabine Finkenauer (Rockenhausen, Alemanya, 1961), Silvia Horning (Marktredwitz, Alemanya, 1962), Isao (París, França, 1965), Nicole Gagnum (Anglaterra, 1963) Allison Malinsky (New Hampshire, Estats Units, 1980) Wilfried Prager (París, França, 1964) i Tamara Zaitseva (Jalta, Crimea, 1970), a més de Jo Milne, tenen una visió de la pintura poc anecdòtica, la fascinació artística de la ciutat no s'expressa amb elements tangibles, que és un dels paranys que li podria posar Barcelona. Com diu Armenter, és la forma i el color el que els motiva a l'hora d'agafar el pinzell.

Sense que sigui un tret totalment dominant, als quadres trobem un cert organicisme. Vida microscòpica i de percepcions difícils de captar a cop d'ull o sense un dispositiu. Tots els artistes semblen captivats per una sensació de vida colorista i canviant. Natura que mai és morta, sinó plena d'energia.

Uns artistes que fan seu un espai aliè i que el connecten amb el seu sentiment íntim. Una xarxa de sensibilitats que fan de l'art un autèntic espai universal.