Màgia, poesia, ironia!

L'aventura artística de Quim Domene (Olot, 1948) se situa en una cruïlla de camins per on circulen sense restriccions la raó i l'emoció, la disciplina i la improvisació i, amb una fibra especial, la màgia i la poesia. Domene és un artista de llarg trajecte amb una obra sòlida i madura que, així i tot, continua traspuant frescor i atreviment. En lloc d'acomodar-se, el seu neguit creatiu l'obliga a buscar noves formes d'apropar-se al món.

Domene torna a exposar aquesta tardor a la galeria Arcadi Calzada d'Olot. La seva darrera mostra en aquest espai va ser ja fa set anys. Ara hi presenta un conjunt nombrós de peces que ofereixen un panorama complet i complex de la seva producció dels últims tres anys. En aquests treballs, entrellaça preocupacions artístiques i intel·lectuals que l'han obsessionat sempre, i d'entre totes la que més el domina és la representació manipulable de la realitat. Domene entén l'art com un mitjà per despertar la curiositat de l'espectador, per fer-lo dubtar davant de les certeses irrefutables i, sobretot, per convidar-lo a reflexionar sobre el què i el com ho veu.

Devorador de tècniques i d'estils, virtuós experimentador de tota mena de materials, la seva obra és un artefacte que activa una pila de paradoxes. És figurativa, però no renega del tot de l'abstracció, i molt menys de la conceptualització. És pintura, però també és moltes altres coses. També és literatura, arquitectura, música i teatre. Una entesa vibrant que aflora amb vigor en una col·lecció de teles que neixen d'un encàrrec per a un hotel de Praga, i que obren el recorregut expositiu de la galeria.

Domene fa una celebració oberta i desacomplexada de les arts en unes obres que arraconen les veritats superficials. Amb aspecte trampós de jeroglífics, els seus quadres generen una intriga excitant a causa de l'abundància d'elements que custodien. Una munió d'enigmes visuals que esmicolen tòpics i convencions. No cal desxifrar res perquè no hi ha res a desxifrar, només deixar anar la mirada i la ment, i tenir la voluntat de veure i de pensar més enllà de les aparences.

Prou que ho va intentar, de ser feliç amb un paper, un llapis i una goma, però les seves obres li demanen molt més. El collage és el seu principal aliat i només pot saciar-lo en un taller on aboca “muntanyes de coses” d'orígens diversos. En aquesta nova exposició, Domene reincideix en treballs que s'apropien d'objectes i de documents humils procedents de fàbriques abandonades. L'artista, que té l'ànima de prestidigitador i el cor de poeta, construeix realitats adulterades amb aquests materials residuals que acobla amb imatges pulcres de pintura i de dibuix. Els límits entre uns i altres queden del tot alterats.

Els objectes desnonats de la vida també li serveixen de suport. A la galeria Arcadi Calzada, hi exhibeix una meravellosa sèrie de pintures sobre velles i atrotinades carpetes del registre de la propietat d'Olot –en algunes, encara hi havia fins i tot restes de fang del tràgic aiguat de l'any 1940–, en les quals invoca la presència de Kafka i l'habilitat del seu pensament per causar estranyeses i per soldar fantasia i realitat. També la seva ironia. Tota l'obra de Domene en té. És un bon continuador d'una tradició sarcàstica molt catalana, que per exemple entronca amb Brossa. Un humor amb sentit i profunditat. I, el més important, amb intenció crítica.