“Pintar és molt individualista i solitari”

La pega hauria estat ser un pintor contemporani de Dalí. Conec l'obra de pintors surrealistes d'aquella època que eren d'una qualitat excepcional, com Massanet, i que van ser víctimes de l'ombra allargada de Dalí. Pintar després no és rellevant. La feina aquesta és molt individualista i solitària.

Crec que no. Les transaccions d'art representaven un percentatge ínfim arreu de l'Estat, interessa poc a la gent. Una altra cosa és que es posi un Hopper al Reina Sofía, que és molt mediàtic i hi va molta gent. Però sobreviure en aquest ofici continua sent complicat.

En el meu cas, la meva família vivia al carrer Peralada de Figueres, molt a prop d'una senyora adroguera, la senyora Padró, que pintava i venia pintures a l'oli, teles. A més, jo era un element de carrer i els meus pares, per tenir-me mitjanament tranquil, em vam matricular al Casino Menestral, a classes de dibuix, pintura i música.

Sí, i de fet, arran d'això, vaig fer de bateria en un grup de música i vaig acabar dedicant-me a la pintura, previ pas per Barcelona. És difícil buscar l'origen exacte que expliqui per què t'acabes dedicant a una cosa. Però suposo que hi ha d'haver alguna contradicció amb la realitat que estàs vivint i la necessitat de buscar vies més creatives.

En el meu cas, vaig tenir un moment de revelació. Estudiava a Barcelona, a la Institució d'Arts Decoratives, a principis dels setanta. Tenia la possibilitat de veure moltes exposicions i en recordo una en concret, una exposició d'un pintor nord-americà abstracte, Cy Twombly. Per a mi allò va ser una revelació. Tot i ser una abstracció molt radical, em va arribar, m'hi vaig sentir molt identificat i em va estimular per entrar en el món de la plàstica, de la poesia; era un pintor molt poètic. Allò va ser per a mi com si es despertés el volcà.

És clar, eren anys molt enriquidors, els anys en què em dedicava a la política, al PSUC, a l'Assemblea de Catalunya... I a Figueres també hi havia un context cultural empordanès important. He estat veí de Maria Àngels Anglada, i també d'Evarist Vallès, amb qui vaig fer amistat i vam fer una exposició junts. Hi havia el rastre d'una generació d'artistes empordanesos que va desaparèixer, que van morir joves: Massot, Sidrach, Sibecas..., tota aquesta gent que corria pel Nobel a Figueres; el Nobel era la bohème figuerenca, i jo de petit volia ser com ells. Eren referents. També m'agrada reivindicar Ramon Reig, el millor paisatgista empordanès, i Bech de Careda, un dibuixant exquisit; tots dos han tractat el paisatge empordanès de manera esplèndida. Figueres i l'Empordà també són encontres, amics, llargues converses amb la Brigitte i el Pere Ignasi Fages. Gent que trobo a faltar.

Vull pensar que sí, però de tota manera jo no he buscat mai un estil determinat. M'agrada molt seguir sorprenent-me a mi mateix. Entenc allò que es diu, que sempre estem fent el mateix quadre, en l'esperit en tot cas. Sempre que començo una peça, pretenc remetre'm a un lloc que ni jo mateix conec, però que sé que hi és. És allò de la paradoxa fonamental. Però m'agrada canviar el mètode de com arribar-hi. No em vull tancar en una manera molt concreta de fer les coses, vull anar experimentant. Mantenir la curiositat en un estat d'alerta continu crec que és fonamental per dedicar-se a aquesta feina.

Aquí hi ha la cosa. Quan començo una obra tinc un pressentiment. Un cop he plasmat la primera pulsió, aquella obra la deixo. Hi ha quadres que vaig començar el 2007, els tinc a l'estudi mentre vaig fent altres coses. Però aquells quadres són allà i els vaig treballant en la mesura que van fent la seva demanda. Ho fan d'una manera subtil, vaig veient aquella peça, hi afegeixo el que hi trobo a faltar i el torno a deixar. Són treballs de cocció lenta; és una mica com la feina dels monjos il·luminadors, anar fent de mica en mica cada dia. Sempre hi ha material acumulat, elements i tècniques que es mantenen, i d'altres que no m'acaben agradant i que abandono, o materials, com la parafina, que són més estables i que continuo utilitzant.

Bàsicament utilitzo tintes, llapis, barres de pintura a l'oli. Però hi puc incorporar elements trobats. En aquesta activitat, tot el que vius és susceptible de convertir-se en material plàstic: pel·lícules, llibres, viatges, geografia, relacions personals... I jo hi puc incorporar des d'una imatge digital fins a un tros d'escorça que he trobat, si ho considero convenient. No hi tinc cap problema.

El més important és pintar. La dicotomia entre abstracte i figuratiu crec que a mitjan segle passat ja es va eliminar. Evarist Vallès deia que només hi ha pintura bona i dolenta. Entenc que encara és la pregunta que es fa molta gent per definir l'obra d'un pintor, però per mi no hi ha cap contradicció en el fet d'incloure elements figuratius i d'altres de més abstractes en una mateixa obra.

Es fan exposicions conjuntes, però normalment cadascú hi va amb la seva obra feta. La resta de l'any cadascú treballa en el seu món. Ens coneixem i hi ha molt bona relació, perquè tots sabem el que costa aquest ofici i el preu que pagues per dedicar-t'hi.

Home, diguem que també hi ha satisfaccions puntuals i esporàdiques. Però has d'estar molt preparat per afrontar la solitud, el teu viatge interior, i privar-te de moltes altres coses que la gent que té feines més normals es pot permetre. Tot i que no ho canviaria per res, ni em queixo, però cal ser fort.

No. És un tema que no es toca. Fa trenta anys que em dedico a aquest ofici i no he parlat mai de preus amb cap col·lega. En una exposició en una galeria, hi ha un catàleg i preus, es veu que el pintor demana; parlar-ne, però, mai. Estem acostumats a aquella cosa romàntica del marxant, de París, que es cuidava d'aquestes coses econòmiques i el pintor estava per sobre del bé i del mal. Parlar de diners en la nostra cultura judeocristiana sembla brut. En canvi, als anglosaxons, a pintors com ara Jeff Koons i Damien Hirst, els encanta parlar de diners i de la seva obra; ho explica molt bé Houellebecq en una novel·la. Nosaltres tenim molta prevenció a l'hora de parlar de diners i art. Per cert, a mi m'encantaria recuperar la figura del marxant i no haver de dedicar-me a aquests aspectes.

Hi entra en joc el temps que fa que et dediques a l'ofici, i has de tenir una certa intuïció del lloc que ocupes en l'art contemporani dins del teu àmbit geogràfic. Jo faig meva la frase de Quimi Portet quan diu que és un astre intercomarcal. Aniria per aquí. És una ironia, però també una veritat com un temple. No hi ha gaires estaments oficials que ens donin suport, i continuem amb allò de...: “El que ve de fora sempre ha de ser millor.” No és sempre així. Hi ha pocs museus i galeries que donin aquest suport. Cal destacar la feina de galeries empordaneses que donen suport a la creació contemporània de la zona com ara la galeria Lola Ventós de Figueres i el Mas d'en Dorra de Fortià, que aposten clarament per autors residents a l'Empordà, però no són tantes. Ja s'ho trobaran. Potser l'èxit d'avui serà el fracàs de demà. La història és plena d'exemples de músics i pintors que han triomfat en vida i després han passat 200 o 300 anys en l'oblit fins que algú els ha recuperat, i al revés. Però què en farem, de recuperar gent morta? I mentre hi ets, què?

Claríssimament; comprar un quadre és una cosa molt emocional. Qui acaba el quadre és qui el mira. Quan veus algú que s'enamora d'un quadre teu, fas tots els possibles perquè se'l quedi. Anys enrere, un treballador, un funcionari, podia fer aquest pas; també m'ha passat que he venut algun quadre a crèdit. Tot això ha minvat molt, perquè, amb els temps que corren, la gent ha de triar i potser tria l'última tauleta digital o l'últim televisor en lloc d'un quadre, que li durarà tota la vida, que no té obsolescència programada i que no gasta energia. Vivim en la societat en què vivim, jo ja ho entenc. En fi, que si et vols fer ric amb aquest tema, no podràs.

Som autònoms. I sempre he lamentat que entitats com ara l'Associació d'Artistes Visuals de Catalunya no s'hagin cuidat d'aquest tema. Sembla que el fet que siguem autònoms ja els està bé. Però el dia que tinguem un país nou –que esperem que el puguem fer– hauríem de poder tenir un sistema impositiu just, de manera que els artistes paguéssim per allò que venem, no pas una quota fixa. No som una empresa ni una indústria, no generem uns beneficis mensuals estables. També estem en una situació molt confusa, per exemple, en l'àmbit sanitari. Juguen amb avantatge, perquè un artista no es jubila mai. Quan parlo amb persones de la meva generació que xerren de prejubilació, els escolto i em sento com un pop en un garatge. Hi ha residències de músics jubilats, però no d'artistes plàstics. L'artista es mor a l'estudi. I, amb tot, que consti que no em fa cap recança haver triat aquesta via.