novel·la
Xavier Cortadellas
Els herois batuts
Fa uns anys vaig entrevistar Joan-Daniel Bezsonoff per a la revista Presència. Acabava de publicar Una educació francesa, però vam convenir a aprofitar-ho per parlar de molts dels seus llibres. Encara no coneixíem Un país de butxaca (2010), La melancolia dels oficials (2011) ni, naturalment, Matar De Gaulle (2014), una novel·la on Bezsonoff no només “torna a les seves passions més fecundes; la història contemporània, la casta militar i llengües variades”, tal com diu a la contraportada, sinó a on trobem uns quants personatges prims –“mers figurants” com va dir ell– juntament “amb altres que compten”, i on es fa més present que mai l'Algèria francesa que ja va començar a novel·lar a La presonera d'Alger (2002) i, sobretot, a La melancolia dels oficials (2011).
Com que li coneixem l'estil, és obvi que a Matar De Gaulle Bezsonoff és més Bezsonoff que mai: defuig la descripció, els paràgrafs llargs i la sintaxi subordinada, el principal paisatge és el de les llengües, moltes esvaïdes com el món de què ens parla, els seus personatges sobretot actuen, el narrador s'amara amb una ironia que va de bracet amb una melancolia immensa, tan amagada com un ós immens de peluix enfonsat a les aigües poc somes d'un ordre i d'un món perdut.
Aparentment, a Matar De Gaulle aquest món perdut és el de l'Algèria francesa. Es va un xic al fons, però, i de seguida es veu que és sobretot el de la França idealitzada dels anys cinquanta, perquè Bezsonoff ha estat durant molts anys un gamin francès. I també, el món quasi perdut del nord de Catalunya, que sura encara entre les erres franceses de la Catalunya del Nord i que Alain Vidal, fill del comandant Robert Vidal, natural de Banyuls de la Marenda, redescobreix en un Liceu de Perpinyà.
Mai ha volgut ser versemblant
Com a personatge, Alain és tan inversemblant com ara fa trenta anys ens ho hauria semblat que hi hagués un escriptor català que es digués Joan-Daniel Bezsonoff. No descobreixo cap gran secret si hi afegeixo que Bezsonoff no ha volgut tampoc ser mai versemblant. Potser perquè, també en el fons, costaria de trobar gaire res més inversemblant que la seva biografia. Criat a mitja dotzena de casernes de l'exèrcit francès, en més d'un punt fa l'efecte que Bezsonoff no va tenir una infantesa clavada a la d'Alain Vidal per raons purament cronològiques.
A Matar De Gaulle això hi és ben present, encara que naturalment el narrador no ho digui. El seu relat avança al mateix ritme que una cançó lenta i trista com Syracuse, nostàlgica i corprenedora, que sembla que ens arribi després de tot, quan ja no hi ha res a fer, una cançó tan despullada d'il·lusions com els principals personatges d'aquesta novel·la, quan cantar és quasi una forma d'èpica i quan l'èpica, perquè hi és, no ens du a enlloc més que a apuntalar amb una mica de dignitat la nostra derrota.
Com a escriptor, Bezsonoff és prou llest per saber que, si exposés o argumentés, el lector segurament reaccionaria a la contra: l'Algèria francesa li queda molt lluny, coneix molt poc el món d'honor i de paraules traïdes de què ens parla, si ho rumiés, constaria que comparteix també poc molts dels valors que argumenta. Però una novel·la és un món que es construeix a base de paraules, que va més enllà del que pot dir una signatura o un carnet d'identitat.
Hi ha un moment que Lucien Delmas, natural de Toluges, l'estudiant que Alain Vidal coneix al Liceu de Perpinyà, prova de portar cap al catalanisme Alain tot parodiant Joyce sense dir-ho: “D'una mare que abandona els seus fills, jo en dic una truja...” Lucien ha regalat a Alain la Grammaire Catalane de Pompeu Fabra, Canigó i Solitud, ha aconseguit que Alain s'adherís a la seva causa parlant-li del martiri de Ramon Llull a Bugia: “Tot encaixava: l'Algèria cristiana i Catalunya.” Però no és veritat. A les novel·les de Bezsonoff no encaixa res. Les paraules de llengües quasi perdudes, l'acció i uns quants ideals tan perduts com un món perdut són el ciment que les cohesiona.
