Venerant el Sant Crist des del segle XVI

Parlar dels orígens de la Reial i Venerable Congregació de la Puríssima Sang del Nostre Senyor Jesucrist de Tarragona és tirar enrere –molt enrere– en la història de la ciutat, concretament fins a la Tarragona medieval. Les congregacions més antigues tenen una vinculació directa amb l'activitat gremial de l'època, i la de Sang no n'és pas cap excepció. Representava els espardenyers i esparters de la ciutat, que es van agremiar legalment el 23 de juny del 1545. Entre les seves funcions hi havia la de socórrer pobres, els empresonats i els malalts afiliats; assistir els reus a mort i honorar la passió de Crist, acompanyant el Sant Crist a les processons. Va ser aquesta última funció la que els va convertir, cinc anys després de la seva constitució, en els organitzadors de la primera processó del Sant Enterrament que es va fer a Tarragona, una processó avui en dia declarada Festa Tradicional d'Interès Nacional, concorreguda per 3.000 participants directes i milers d'espectadors.

Des d'aquell primer dijous 3 d'abril del 1550, en què el Sant Crist de la Sang va sortir a la processó pels carrers de Tarragona per primera vegada, ha plogut molt, i les vicissituds de l'associació religiosa durant aquests anys han estat moltes. Qui les sap gairebé totes és Carles Baches, cap de protocol de l'entitat i un apassionat de la història que n'ha recopilats els ets i uts en diferents publicacions. En els seus escrits precisament explica la història d'aquesta processó, que s'ha convertit en l'acte públic més important de la Setmana Santa de Tarragona. La processó l'ha organitzada sempre la Congregació de la Sang i amb el pas dels anys s'hi han afegit la resta de confraries, que hi participen activament com a convidades. Ja des dels seus orígens el circuit sempre ha tingut el punt de sortida a l'església de Santa Maria de Natzaret, a la plaça del Rei, que és seu de l'entitat juntament amb la casa annexa al temple, i només en situacions molt excepcionals –com quan el 1678 es va tapiar el portal del Rei– se'n va canviar l'inici, fent-la arrencar en aquella ocasió des de l'església dels pares jesuïtes, a la rambla Vella.

Més de quatre segles d'història donen per explicar moltes batalles, de la processó en concret, i de la congregació en general. La sort és que entitats amb tanta càrrega tradicional com aquesta encara conserven intactes molts dels protocols ancestrals, que s'han limitat a adaptar-los al context de l'època. Ho refermen fets molt puntuals que figuren en els reculls de Carles Baches, com per exemple el canvi de dia. Des del 1550 i fins a mitjan segle XIX la processó se celebrava Dijous Sant, però el 1858, coincidint amb una de les reformes dels estatuts de l'entitat, es va sol·licitar al llavors arquebisbe Costa i Borràs celebrar-la el Divendres Sant. També a partir de l'any següent va quedar expressament prohibit que les dones assistissin a la processó com a congregants, prohibició que no es va aixecar fins al 1980. Durant aquest anys les dones hi podien anar només com a penitents portant improperis –objectes i instruments que representen la passió de Crist–. I és precisament el fet que aquesta hagués estat durant molts anys l'única manera d'involucrar-se al ritual que avui per avui hi ha més de 214 improperis en propietat de la congregació.

Prohibicions al marge, la congregació continua sent la màxima autoritat a l'hora de prendre qualsevol decisió i és la junta general la que cada any decideix si l'acte se suspèn o no. De fet, els motius bàsics que al llarg de la història l'han obligat a suspendre, han estat dos, un de tant mundà com la pluja, i un altre tan tràgic com una guerra. La guerra de Catalunya contra Felip IV, la guerra de la Independència del 1809, la guerra Carlina del 1838 o els anys de la Guerra Civil Espanyola, per posar-ne alguns exemples. Tampoc n'hi va haver durant la Segona República i en el vessant més mundà, la pluja va obligar a suspendre-la el 1828 i el 1829. També el 1874, però aquesta vegada va ser perquè el conegut com l'aiguat de Santa Tecla va provocar tanta misèria que van decidir no celebrar la processó. O, més recentment, els anys 1969 o l'any 2002. “La processó es dóna per feta quan el Crist de la Sang ha sortit de l'església”, especifica Baches, això no vol dir que si un cop fora es posa a ploure fort no es pugui suspendre el recorregut, però si la imatge més important ja ha sortit no es pot parlar d'una suspensió general.

El Sant Crist de la Sang, la imatge fundacional de la congregació, és la figura principal de tota la processó i una de les imatges més venerades pels tarragonins. La primera talla data del segle XVI i el 1617 va ser substituïda per una de nova, obra de l'escultor Benet Baró. Amb el pas dels anys, la imatge es va anar enriquint i va incorporar elements com uns cabells naturals, o una corona d'argent, però durant la Guerra Civil Espanyola –concretament el 21 de juliol del 1936– la imatge va ser destruïda i ara només en queda un petit tros de la cara. Passada la guerra, el 1940, se'n va beneir una altra, obra de l'escultor canongí Salvador Martorell, que és la que encara surt a la processó. El que va passar amb la imatge del Sant Crist de la Sang no és cap excepció. Malgrat haver viscut diferents guerres, “quan realment va quedar malmès i arrasat el patrimoni de l'entitat va ser durant l'última guerra civil”, recorda l'historiador de l'entitat.

Però més enllà del Sant Crist de la Sant, la congregació ha anat creixent amb els anys, no només amb associats –avui en dia uns 900– sinó també amb integrants i passos. Els primers d'incorporar-se al ritual de la Setmana Santa van ser els armats. Les primeres referències escrites de la cohort romana daten del 1758, i en els primers anys el grup d'armats estava integrat per 14 persones –un capità manaia, un trompeta i 12 soldats–. Durant tots aquests anys el grup d'armats ha evolucionat molt, i en alguns anys hi han arribat a desfilar fins a 40 persones. Actualment el grup l'integren voluntaris tarragonins i és de 32 soldats, dos tabalers, un trompeta i el capità manaia. Entre les seves funcions, a més de desfilar durant la processó, també hi ha la de vetllar el Sant Crist el Dijous Sant o la d'acompanyar els diferents misteris des del seu lloc d'origen fins a la plaça del Rei, per sortir a la processó.

El pas de la Flagel·lació també és propietat de la institució ja que, des que es va constituir, el 1904, el porten els aspirants de la Sang. El misteri surt a la processó des del 1751, però l'actual pas, integrat per cinc figures, data del 1948 i és obra de l'escultor ampostí Innocenci Soriano Montagut. També és del mateix escultor el pas del Crist dels Penitents, un misteri que es va estrenar el 1931 per acompanyar els penitents que participaven en la processó. El pas l'integrava la figura del Crist de la Humiliació, creada per Joan Garrigós. Però més enllà de l'any d'estrena, la talla va sortir per segona i última vegada el 1935, ja que al cap d'un any va ser cremada al mig de la plaça. No va ser fins al 1961 que van disposar de la nova talla. A banda de la processó del Sant Enterrament, la congregació –que ostenta el títol de Reial des del 1917, per ordre del rei Alfons XIII– també organitza dos viacrucis, l'un la tarda del diumenge de Rams i l'altre, la matinada de Divendres Sant.

Organitzar la processó i orquestrar tota la gent que hi participa no és fàcil, però quan s'aconsegueix fer amb èxit durant tants anys arriben els reconeixements, com la distinció que des del 1999 té la processó com a Festa Tradicional d'Interès Nacional atorgada per la Generalitat de Catalunya o la mateixa Creu de Sant Jordi, que el 2002 va rebre la Congregació de la Sang com a entitat organitzadora.