Seran fins a 7 milions

S ón com Les Lut­hi­ers argen­tins, però amb la diferència que el seu llen­guatge és la mímica i no la música, i que mai han variat de com­po­nents. Són com els Ger­mans Marx però sem­pre des de l'escena i sor­tint a salu­dar els espec­ta­dors, un a un. Tenen l'humor sur­re­a­lista dels Fae­mino y Can­sado però amb l'honor de sig­nar la pri­mera funció el 1979. Tri­ci­cle cele­bra aquest dis­sabte a Vic els seus 35 anys d'història inin­ter­rom­puda. Cal­cu­len que ja els han vist més de 6 mili­ons d'espec­ta­dors. Han superat, doncs, l'eslògan de Jordi Pujol «Som 6 mili­ons». Cal­cu­len que, després de Bits (l'últim espec­ta­cle de cre­ació) pre­sen­ta­ran un dar­rer mun­tatge amb la clau de one-hit won­ders (el millor de... Tri­ci­cle). Defen­sen que el seu matri­moni artístic arri­barà als 40 anys i que, si són fia­bles les regles de tres, podrien vore­jar els 7 mili­ons, tants com habi­tants hi ha en aquesta Cata­lu­nya del segle XXI.

Va ser un 1 de novem­bre a Breda que van pujar a l'esce­nari. Sense pen­sar gaire es van bate­jar amb el nom de Tri­ci­cle. De fet, l'arren­cada ja és prou acci­den­tada, ja que davant de la renúncia d'un dels actors, Joan Gràcia i Car­les Sans bus­quen el ter­cer com­ple­ment. Tru­quen a un com­pany i no era a casa. Tru­quen al Paco Mir i, com que el tro­ben, es con­ver­teix en el ter­cer d'una com­pa­nyia que, el 1982 arra­sa­ria arran de la seva apa­rició a l'Un-Dos-Tres amb Soy un truhán, soy un señor. Diu que deien que serien flor d'estiu. Només havien pre­sen­tat un espec­ta­cle de gags sepa­rats, Manicòmic, al Tea­tre Llan­tiol (encara avui apa­rei­xen, ben joves, a la car­te­llera de la sala, per demos­trar solvència i olfacte). El 1992, quan van sor­tir a l'espec­ta­cle d'inau­gu­ració dels Jocs Olímpics de Bar­ce­lona, l'esclat ja era inqüesti­o­na­ble.

El mèrit de Tri­ci­cle és que ja han acon­se­guit que els néts dels seus pri­mers espec­ta­dors riguin amb els seus gags. Un humor marca de la casa, que par­teix de l'obser­vació quo­ti­di­ana i que sovint rep l'impuls de traç gros, per fer-lo ridícula­ment diver­tit. Increïble però amb una arrel de rea­lisme. Com mol­tes com­pa­nyies que van començar, al vol­tant de la tran­sició (un moment de cre­ació explo­siva quan es van començar a recu­pe­rar el car­rer i les ganes d'expres­sar-se i també de sen­tir noves veus), també han pas­sat per la tele­visió, amb pro­gra­mes que res­po­nen fidel­ment a la seva fac­to­ria arte­sa­nal, tan exi­gent com diver­tida. Tan con­nec­tada amb el dia a dia i el públic més ampli com estu­diat el gest per no fer un movi­ment de més. També han tre­ba­llat, con­jun­ta­ment, en dos musi­cals: Spa­ma­lot (Monty Pyt­hon, una altra referència a l'humor sur­re­a­lista) i Fore­ver young, una comèdia que es riu dels artis­tes que arri­ben a la vellesa i encara dema­nen el seu moment de glòria set­ma­nal.

En el món de la cul­tura, en què tot neces­sita revo­lu­ci­ons cons­tants, Tri­ci­cle ha sabut man­te­nir-se en un lloc pre­e­mi­nent, sem­pre amb el favor del públic. El seu tre­ball ha anat inte­grant la veu en off, l'audi­o­vi­sual, l'attrezzo més volu­minós... tot per pro­vo­car la sor­presa i, amb ella, la ria­llada. La resistència a escena és tanta que també han anat veient gene­ra­ci­ons de peri­o­dis­tes en les seves pre­sen­ta­ci­ons.Per això, pocs recor­den que, només fa cinc anys, ja van mun­tar una fes­teta al Llan­tiol mateix. El matri­moni segueix perquè és expert en con­vivència. Tri­ci­cle és una part impor­tant en el dia a dia dels tres actors, però cadascú desen­vo­lupa altres actu­a­ci­ons més enllà dels seus com­panys. Fan vacan­ces sepa­rats i, sobre­tot, són els que més dis­fru­ten quan són en plena actu­ació. És el gran secret per sumar 7 mili­ons d'espec­ta­dors!