Teixir una xarxa real
Sis teatres municipals acorden liderar l'ambiciosa representació de ‘Vilafranca', la tercera peça de la trilogia de la identitat catalana de Jordi Casanovas
la prudència
les noves dinàmiques teatrals, ara
en els teatres municipals
es revalorarà
Fa un any i mig, els responsables dels teatres municipals Atrium Viladecans, Atlàntida de Vic, Teatre Auditori de Granollers, Kursaal de Manresa i Teatre Auditori de Sant Cugat del Vallès segellaven la intenció de ser Teatres Amics, amb els quals teixir col·laboracions d'una manera estable. Després de petits exemples que gairebé no han transcendit a la premsa (com ara la cessió puntual de material d'un equipament a un altre), la setmana passada van presentar el primer projecte ambiciós. El dramaturg Jordi Casanovas confia en aquests cinc equips, a més del de Cal Bolet de Vilafranca, per construir el darrer capítol sobre la trilogia de la identitat catalana: Vilafranca, un dinar de festa major.
S'estrenarà al febrer a la ciutat homònima (coincidint amb l'obertura com a Capital Cultural 2015) i, posteriorment, farà gira per totes les sales amb minitemporades (tres funcions a cada sala). Casanovas va entendre que la mirada més íntima de la seva trilogia havia de respondre a les voluntats municipals. Per això, quan va veure que la xarxa Teatres Amics es consolidava, va decidir presentar-los el projecte. L'obra és de gran format: amb un repartiment que no desmereix en res els de les dues produccions anteriors. Hi ha Marta Angelat, David Bagés, Manel Barceló, Lluïsa Castell, Georgina Latre, Vicky Luengo, Àurea Márquez, Marc Rius, Manuel Veiga, David Vert i Anna Ycobalzeta. El repte de Casanovas és que els actors estiguin el màxim de temps a escena; els vol aprofitar al màxim, mirant que sempre estiguin interactuant entre ells. La peça tindrà també una cançó composta expressament per Anna Roig (líder d'Anna Roig i l'Ombre de ton Chien).
Alguns dels actors compromesos a Vilafranca ja van intervenir en alguna de les dues obres anteriors de la trilogia: Una història catalana (TNC 2011/ 2013) i Pàtria (Temporada Alta i Teatre Lliure, 2012). L'autor i director reconeix que, en realitat, Vilafranca és la primera peça que va escriure i que va donar peu a les altres dues. Ha passat molts anys al calaix i semblava que s'hi hauria d'estar molt més temps encara, perquè la crisi feia inviable aquesta gran producció. Però els astres s'han alineat i de moment hi ha prevista una temporada (escampada pels sis teatres), en espera de poder ampliar actuacions en altres ciutats mitjanes i, potser, atrevir-se a fer temporada a Barcelona, molt més endavant.
Casanovas assenyala: Una història catalana parlava de les fronteres, geogràfiques i culturals; Pàtria, dels personatges públics i de la necessitat de fer història, i ara Vilafranca, un dinar de festa major analitza el nucli de societat més petit: la família. La peça detecta les seves virtuts i els seus defectes, convida a apropiar-se dels valors bons heretats i mira de millorar-ne els aspectes menys lloables, que sempre hi són. Per Casanovas, de la mateixa manera que és complicat que una família es posi d'acord, també ho és que sis ajuntaments (de diferents colors polítics i fórmules administratives per gestionar la cultura) arribin a una entesa. Per això, fa uns dies, beneïa aquella presentació com si ja fos el primer èxit de la producció, que ell impulsa. De fet, en la iniciativa, també hi han involucrat la Diputació de Barcelona i el Departament de Cultura de la Generalitat. Per això, Casanovas parlava de l'operació com un “billar a sis bandes”. L'entesa ha generat una il·lusió i una energia positiva “que ens convé”, admet l'autor. “Semblava una bogeria quan ens ho plantejàvem, fa uns nou mesos.”
El dramaturg Jordi Casanovas és la referència d'un grapat de nous autors a Catalunya. Des que va ser un dels membres de la desapareguda Àrea Tangent, ha activat projectes com la Sala Flyhard (actualment se n'ha apartat, tot i que es manté ben activa) i el Torneig de Dramatúrgia de Temporada Alta i, enguany, la Setmana de la Dramatúrgia (del 7 al 9 de novembre) en aquest mateix festival de tardor. Admet que, com en la majoria de les seves direccions, l'obra s'acabarà de construir a la sala d'assaig. Perquè són els actors els que es fan seus els personatges i els completen, tot mirant de justificar els seus comportaments. Ells creen la “història no escrita” per activar el desenvolupament del personatge, certifica.
Tot succeeix el 30 d'agost del 1999, en un dinar familiar, coincidint amb la festa major de Vilafranca. Una família modesta es troba amb la sorpresa que uns terrenys seus, fins ara d'ínfim valor econòmic, estan a punt de revalorar-se. La discussió arrenca amb el pare, malalt d'Alzheimer, encara present.
Jaume Antich, responsable de l'Atrium Viladecans i portaveu de Teatres Amics en la presentació de Vilafranca, admetia dimecres passat a l'Ateneu Barcelonès que ja els han arribat altres propostes de producció. De moment, s'ho miren amb interès, tot i que els seus recursos “són públics” i cal gestionar-los prudentment.
Vilafranca és un exemple d'èxit que Jordi Sellas, director general de Creació i Empreses Culturals (ICEC), pretén que es repeteixi en més ocasions. I és que no és suficient que els equipaments nacionals com ara el TNC i el Lliure produeixin teatre. També hi ha altres iniciatives que s'atreveixen a endinsar-se en la creació com ara els centres d'arts escèniques de Terrassa i de Reus (el del Salt/Girona continua en un impàs a la convocatòria de concurs pel nou director) i els festivals Temporada Alta, Grec, TNT i Fira Tàrrega. Un teatre municipal té una capacitat menor per assumir una producció, però sí que és possible aventurar-s'hi “si se sumen diverses ciutats”. Sellas celebra que es vegin noves “dinàmiques teatrals”. Tant Sellas com Antich aclareixen que aquesta operació de producció serà complementària a les convencionals, no hi competiran.
Girona va produir el musical ‘Josafat' el febrer passat
És un exemple puntual. L'Ajuntament de Girona va assumir bona part de la producció del musical Josafat, que es va estrenar el febrer passat al Municipal. Dels 100.000 euros de pressupost, se'n calculaven uns 30.000 de recursos propis, que s'havien de generar amb l'espectacle. La intenció era que les funcions fossin punta de llança de noves funcions a Girona i altres capitals. És probable que tingui relació amb l'embús per triar director al Canal de Salt/Girona, un centre de creació encallat des del 2012.
El 2010, ja van lligar junts una gira d'‘Urtain'
Abans que existís Teatres Amics, aquests teatres municipals ja van començar a compartir iniciatives per rendibilitzar més els recursos. El 2010, per exemple, ja van compartir la gira d'Urtain dels Animalario tots cinc teatres. Feia pocs mesos que havia inaugurat l'Atlàntida de Vic, el més jove de tots. De fet, l'aparició de l'Atlàntida va fer veure que, tots cinc junts podien “subratllar el teatre municipal a Catalunya” amb programacions ambicioses, comenta Pep Tugues, del Centre Cultural Sant Cugat. Ara miren de coordinar gires junts per abaratir desplaçaments. Exemples són el concert de Rosario, Eva Yerbabuena, Los Vicancos o el Peter Pan.
Tothom ha fet aventures. També és notable, per exemple, la producció del Brundibár (2011), dirigit per Quim Lecina al Teatre Auditori de Granollers, un projecte escolar d'impacte a les famílies. Anys enrere (2002, 2006, 2009), també l'havien fet a la Faràndula de Sabadell amb Benet Casablancas d'impulsor. Teatres Amics és una associació que opta perquè entrin més grans equipaments: Sabadell, Terrassa, Igualada... El límit el posa la voluntat política i cultural de cadascú.
Atrium Viladecans va estrenar obres com ‘Tirant lo Blanc'
Atrium Viladecans va néixer com un gran equipament, quan havia estat, aparentment, poc reclamatper la ciutadania. Avui és un referent comarcal. La seva primera operació va ser coproduir obres amb el Romea. Van estrenar per exemple Tirant lo Blanc, a Catalunya.
El Centre Cultural Sant Cugat integra un taller propi
Des de fa ben bé 20 anys, el Teatre Auditori de Sant Cugat serveix escenografies per a produccions professionals. La llista de clients és amplíssima: des de Calixto Bieito (La verbena de la Paloma, La vida es sueño) fins a la Compañía Nacional de Danza (Romeo y Julieta) i el Centro Dramático Nacional (Sueño de una noche de verano). La primera escenografia va ser Alaska, al 1995, amb Mingo Ràfols.
Pep Tugues, director del Centre Cultural Sant Cugat, recorda també que la comèdia de Jordi Galceran Carnaval es va estrenar a Sant Cugat el juny del 2006. A l'octubre, va fer temporada al Romea. Va ser una operació per evitar la incompatibilitat de Sergi Belbel com a nou director del TNC, que no podia dirigir res fora del teatre de les Glòries (2006-2013).