A través de l'espai i del temps

Sens dubte, una de les grans pel·lícules nord-americanes de la temporada passada va ser Gravity. Avui s'estrena una altra gran producció amb la intenció d'esdevenir un dels títols de referència de l'any, i que té en comú amb la pel·lícula d'Alfonso Cuarón el fet de ser una altra epopeia de ciència-ficció protagonitzada per astronautes: Interstellar, el nou film de Christopher Nolan.

Sempre ambiciós, el director de les últimes entregues de la sèrie Batman ha aconseguit que l'estrena de cada una de les seves pel·lícules sigui revestida d'un aire de gran esdeveniment. En aquest cas, a l'expectació generada s'hi afegeix el fet que Insterstellar estigui protagonitzada per un dels actors americans del moment, Matthew McConaughey, que ha assolit un prestigi que mai no havia tingut abans gràcies a la seva participació en la sèrie True Detective i a l'Oscar al millor actor protagonista obtingut per Dallas Buyers Club, a més d'intervencions breus però tan memorables com la d'El lobo de Wall Street. Al seu costat hi intervé l'emergent Jessica Chastain i dos intèrprets que ja han treballat prèviament amb Nolan, Anne Hathaway i Michael Caine.

Interstellar està ambientada en un futur pròxim en què el canvi climàtic està eliminant la vida a la Terra; a causa d'això, un grup d'exploradors s'embarquen en una arriscada missió espacial que els porta més enllà de la nostra galàxia, a fi de buscar un altre indret amb condicions favorables perquè hi visqui la raça humana.

Aquesta èpica peripècia és el punt de partida perquè Nolan aprofundeixi en el que realment l'interessa: el viatge interior, la reflexió metafísica. En aquest sentit, Interstellar conecta amb certa tendència intimista i sentimental de la ciència-ficció recent exemplificada en títols com Coherence i Orígenes, però naturalment –Nolan mai no s'ha caracteritzat per la seva modèstia– en un format molt més espectacular i grandiós.

El director no dissimula les seves intencions que Interstellar signifiqui per al gènere el mateix que en el seu dia van suposar 2001, una odissea de l'espai, de Stanley Kubrick, i Encontres en la tercera fase, de Steven Spielberg. El guió –escrit amb el seu germà Jonathan– parteix de les teories científiques que especulen amb l'existència de forats negres que permeten travessar l'espai i el temps. I tot plegat sense renunciar als principals senyals d'identitat del cinema de Nola, com les paradoxes narratives, els bucles temporals i els mecanismes de la memòria.