Opinió

dissociacions

miquel de palol

La sàtira i el realisme

P
Per a l'espècie humana els canvis són més aparents que profunds

En el Museum der bildenden Künste de Leipzig hi ha part d'una curiosa sèrie d'imatges de l'artista Johann Peter Hasenclever sobre la vida de Hieronymus Jobs, a partir del poema epicosatíric de Karl Arnold Kortum, en un temps en què els epígons de Tristram Shandy ja havien deixat de ser una novetat, quasi cent anys després, però en plenitud de l'auge del publicisme satíric sobretot a Anglaterra i, en diversa mesura, a França i a Alemanya.

La sèrie mostra Hieronymus Jobs examinant-se davant d'un tribunal la primera peça, dissertant davant d'una comunitat de savis la següent i –la meva imatge predilecta– fent de mestre d'escola. Tals quadres corals, aquest en especial, satiritzen les grans representacions de l'època: batalles, proclamacions, cerimònies polítiques i religioses, coronacions. El retrat de l'escola és un divertit i delicat retrat psicològic col·lectiu que mostra fins a quin punt per a l'espècie humana els canvis són més aparents que profunds, i que una escola de criatures amb ordinadors, telèfons mòbils –en teoria no permesos a classe–, llibres electrònics i connexions a la xarxa no és gaire diferent d'una sala amb alls i cebes penjats en un racó i els alumnes repetint les lletres baladrejades pel mestre mentre les assenyala amb la vara a la pissarra.

Les criatures són una galeria dels registres humans en estat latent i creixent: hi ha el més atent i imitatiu, el qui bada, el qui mira a l'altra banda, la més petita que plora, dos en un racó que es barallen, el castigat que s'empara que el mestre està d'esquena per fer-li un llengot… Com tants cops, el mateix que vist des de fora sembla divertit, per a més d'un que s'hi trobava devia ser una tortura.

Entre les múltiples associacions possibles, les sinestèsiques: Biber és autor entre moltes altres obres d'una extraordinària Sonata Representativa, on a través de nou parts s'imiten els sons d'animals diversos: el rossinyol, la puput, el gripau, la gallina, la guatlla, el gat, els brunzits d'insectes. Biber, per cert, és també autor d'obres que no tenen res de satíriques i que es poden situar entre les peces més brillants, exquisides i complexes de l'època. La més cèlebre, i del tot recomanable (si no la coneixen), les Sonates del Rosari.

La sàtira i el retrat realista entrecreuen els camins en les peces amb fortuna. A l'obra de Joan Vinyoli apareix en més d'una ocasió el gall salvatge, la més cèlebre de les quals en el poema del llibre de 1956 El callat justament titulat Gall, un dels més celebrats del poeta. Dins del correlat amb l'esperit de Vinyoli mateix, el gall es presenta en trànsit de l'ocell real viu, de crit enyorat, cap al penell que gira en l'aurora, és a dir cap a l'emblema simbòlic destinat de forma dubtosa a perdurar no en la vida, ja que no correspon tal cosa, sinó en la poesia. Per la representació que planeja Teresa Vilardell perquè jo m'hi esplaï, ella ha trobat a la xarxa el cant del gall salvatge, magnífic, rítmic en si mateix. Què n'hauria fet Biber? Com hi jugarien els alumnes de Jobs? Ars longa, vita brevis.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.