cultura

L'escala de la creació

El Temporada Alta convida uns 70 programadors, 30 d'internacionals, per ensenyar la creació contemporània de casa i donar una oportunitat a l'‘ascensor' cultural

Tota car­rera artística comença per pujar el pri­mer esglaó d'una escala. El Fes­ti­val Tem­po­rada Alta poten­cia la com­pli­ci­tat dels prin­ci­pals fes­ti­vals i pro­gra­ma­ci­ons, tant euro­pees com ame­ri­ca­nes, per ense­nyar un nota­ble ven­tall de pro­pos­tes de la cre­ació con­tem­porània de casa. Fins a 70 pro­gra­ma­dors, 30 d'ells d'inter­na­ci­o­nals (gràcies al suport de l'Ins­ti­tut Ramon Llull), podran impli­car-se en dife­rents pro­jec­tes artístics i també conèixer les obres d'uns autors que són inter­na­ci­o­na­lit­za­bles. L'escala pot por­tar a un ascen­sor cul­tu­ral. El pro­grama arrenca dijous amb l'estrena de Tandy, d'Angélica Lid­dell. De les 12 pro­pos­tes que es pro­gra­men fins diu­menge, 8 cor­res­po­nen a auto­ria con­tem­porània cata­lana.

Demà dijous és el torn de Lid­dell amb la repre­sen­tació d'un conte de Sherwood Ander­son Wines­burg: “Un foras­ter bor­ratxo s'ena­mora d'una nena de 7 anys, com Dante va fer de la seva Bea­triu a la Divina Comèdia”. Lid­dell s'ima­gina com serà la joven­tut i madu­resa d'aquesta nena. El seu pur­ga­tori serà el mani­comi perquè aquell amor els psicòlegs l'ente­nen com una pato­lo­gia. Superat el trac­ta­ment, la noia arri­barà al paradís com si fos un mira­cle. Lid­dell es rebel·la a con­si­de­rar que l'amor sigui un ele­ment químic, “per a mi és poètic”.

Diven­dres. Nao Albet i Mar­cel Borràs inda­guen sobre la lli­ber­tat. Ells fan de filòsofs del Renai­xe­ment i pro­cu­ren tro­bar la solució par­lant (amb grans dosi d'impro­vi­sació amb esquei­ters). Per aquests, l'skate és la seva forma de vida, de “democràcia real: si saps pati­nar et gua­nyes el res­pecte de tot­hom”. Una mena de tea­tre docu­ment, tot i acla­rint que les visi­ons són molt dife­rents i que no volen pon­ti­fi­car gens. La balla­rina de La Vero­nal Anna Hierro ha fet que els movi­ments dels esquei­ters sense la fusta siguin mate­rial de dansa con­tem­porània. Xavier Bobés repe­tix el seu tre­ball, estre­nat al TNT, Mons­tres. A par­tir de mate­rial de cos­tura (i uns enigmàtics mani­quins) troba la part fosca del mani­pu­la­dor d'objec­tes. Pere Faura estrena la versió de gran for­mat de Sin baile, no hay paraiso. Demos­tra els vasos comu­ni­cants de Rosas, El llac dels cig­nes, Satur­day night i Sin­ging in the rain, qua­tre hits de la seva bio­gra­fia de ballarí.

Dis­sabte. Romeo Cas­te­lluci recu­pera frag­ments del seu Juli Cèsar a Tros­sos: recull el monòleg de Marc Anto­nio, per exem­ple, que l'inter­preta l'actor Dal­ma­zio Masini. Men­tre exposa el rao­na­ment per fer aixe­car el poble con­tra els que han assas­si­nat Juli Cèsar una endoscòpia mos­tra la mucosa, les cor­des vocals, l'inte­rior del cos de l'actor. Pel direc­tor de la Soci­e­tas Raf­fa­elo San­zio “veient dins de l'actor per­se­guim la via inte­rior de Sta­nis­lavski, només que ho fem ara lite­ral­ment”. La Vero­nal recu­pera Rússia (2011), el seu pri­mer tre­ball de gran for­mat que a Cata­lu­nya només s'ha vist al Mer­cat de les Flors i a Reus. Israel Galván pre­senta Fla.​co. men, un guió mar­cat per a què la impro­vi­sació pugui sor­tir. Podríem dir que les res­pos­tes del guió de l'obra estan en blanc”. El Conde de Tor­re­fiel tanca el dia amb La chica de la agen­cia de via­jes nos dijo que había pis­cina en el apar­ta­mento (TNT, 2013).

Diu­menge. Aymar Pérez Galí estrena Accu­mu­la­ting (que vin­cula la dansa de Trisha Brown de Nova York amb el techno de Detroits, als anys 70), i Maria Cam­pos Arroyo debuta de coreògrafa. Lali Ayguadé mos­tra un tre­ball en procés de Saba (un duet entre un home i el seu àngel) i Jan Fabre tanca la marató pels pro­gra­ma­dors amb Espera, espera, espera... (Pel meu pare), un solo pen­sat per a Cédric Charro. amb música de Tom Tiest

LES FRASES

Es veu, literalment, la veu interior que deia Stanislavski en el monòleg de Marc Antoni
Romeo Castellucci
DIRECTOR
El secret del flamenc és aprendre molt bé els ritmes i usar-los bé. Les respostes del meu solo estan en blanc
Israel Galván
BALLARÍ I COREÒGRAF

El festival i el Graner estudien nous acords

El #FF80 pretenia trencar la distància entre els creadors de casa, que ja treballaven fora de Catalunya però que buscaven tornar i també en trobar nous canals de diàleg entre artistes i programadors, per fer més visible aquesta creació de joves que han nascut la dècada dels anys 80.

Durant 48 hores, artistes i programadors convivien junts i descobrien nous camins per entendre i fer atractiva la creació d'aquests joves artistes. Durant aquests tres anys, s'ha vist que calia superar el diàleg dins i fora, per enfortir les coproduccions entre equipaments catalans i estrangers per fer més natural el trànsit de les creacions. Es van marcar, molt clarament, que el projecte tenia una durada de tres anys. Tot i que estan molt satisfets del resultat no el prorrogaran. Però tant Cristina Alonso, de la fàbrica de creació El Graner de Barcelona (vinculat al Mercat de les Flors) com Narcís Puig, del Temporada Alta, tenen clar que mantindran línies de col·laboració. Aquests artistes no desapareixeran de la programació, aventura Puig, si no que seguiran sent-hi presents dins d'altres cicles o de manera normalitzada.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia