La festa, el joc, el plaer, són cultura popular

La festa no és una situació natural, no és un territori mental automàtic. Festa i fira són mots emparentats –dia de festa, dia de celebració– que avui no representen exactament el mateix. Mentre que el primer s'usa per a una celebració eminentment lúdica o commemorativa, el segon indica la celebració d'un mercat extraordinari o una mostra comercial. No sembla que hagi d'estar funcionalment emparentat amb aquests dos mots el concepte festival, terme provinent de l'anglès per determinar una altra mena de celebració: una concessió de premis, un seguit d'actuacions musicals, etcètera.

La festa és una creació humana i en tant que humana, arbitrària; suport, des de l'antiguitat, de les relacions entre els homes que conviuen en societat, en qualsevol societat humana. És també una relació inevitable amb el medi: amb les feines, amb la política (participar en els afers de la polis), amb la religió, amb els fenòmens naturals, l'oci, etcètera. Des d'aquesta òptica la festa és una eina bàsica per a la socialització dels joves i és essencial per a la transmissió de la cultura i els vincles socials. El mateix pot aplicar-se al joc, a l'animus iocandi, part essencial de la festa. Huizinga, a Homo ludens, entre altres raons i sobre el joc, ens informa que aquest és una provatura, un tempteig, i per aquesta raó usa la broma del “no anar de veres”, i que per tant allò que fem no ha de portar conseqüències serioses, perquè tots en sortirem beneficiats, ja que jugant aprendrem per al futur, o sigui: ens socialitzarem.

Així mateix, la festa obre un període, un espai temporal no regular, no reglamentat, un parèntesi en la consuetud legalitzada. En definitiva, un període de temps, doncs, en què l'ordre, i aquella part de la societat que el posseeix, accepta que, com en el joc, “no va de veres”, accepta que allò que es dirà o durà a terme és un simulacre. Però, també com en el joc, aquest simulacre no oculta allò que es dramatitza i ha de servir per socialitzar la societat, i és projecció d'un futur desitjat.

La cultura popular és la més universal de les cultures: tots els humans reaccionem d'igual manera a l'hora de jugar. Sense participació ciutadana no hi ha possibilitat de festa. Potser, més encertadament podríem dir que la “participació ciutadana” (novíssima expressió que pretén reformular una activitat social antiga) un tant per cent alt de les vegades es resol en festa o activitats anàlogues, acceptant que hi ha una incontestable analogia entre festa i insurrecció. La causa que va motivar la crema de convents a Barcelona el 1835 va ser popularment justificada amb aquests versets: “El dia de Sant Jaume / de l'any trenta cinc / hi va haver gran broma / dintre del Torín. / Van sortir sis toros / tots van ser dolents, / això fou la causa / de cremar els convents”.