La cultura anarcosindicalista a l'exili

Alicia Alted i Lucienne Domergue publiquen un esplèndid assaig monogràfic, La cultura del exilio anarcosindicalista español en el sur de Francia. França va ser l'estat que va aplegar més exiliats llibertaris, la majoria d'ells s'integraren als departaments del sud del país amb el centre de Tolosa com a capital. Els exiliats no solament van refer la CNT i les altres organitzacions, sinó que van tenir cura de difondre la cultura àcrata amb les publicacions periòdiques, les editorials, les conferències i els mítings. Van ser-hi propagadors de la idea llibertària a través dels elencs teatrals, dels grups poètics i literaris i de les gires excursionistes per les poblacions on hi havia exiliats o immigrants econòmics. També van fer difusió de l'esperanto per comunicar-se amb anarquistes d'arreu del món. L'aportació que fan Alted i la malaurada Domergue resulta fonamental per entendre la magnitud de la tasca cultural dels llibertaris espanyols al llarg dels anys que va durar el seu exili. Per a molts va representar la resta de la seva vida, altres van poder tornar mort Franco. L'assaig, acompanyat de fotografies i il·lustracions, mostra la vitalitat del moviment anarcosindicalista. Els exiliats van prosseguir la tradició anarquista creant seccions de cultura i propaganda en els seus comitès. La divulgació va ser una de les constants del moviment que, a través d'opuscles, va publicar l'obra dels clàssics Proudhon, Bakunin, Reclus, Kropotkin, Malatesta, Tolstoi, Ferrer i Guàrdia, Mella, i, a més, i no es va oblidar de Dostoievski, Ibsen, Zweig... Cervantes i la seva obra El Quixot van ser presents a les publicacions, com, per exemple, el Calendari SIA. La cultura defensada pels exiliats responia a un mecanisme tant de salvament de la identitat com del comportament ètic. Les autores donen notícia de la instal·lació l'any 1947 d'una emissora de ràdio d'ona curta a la Colònia Aymare sufragada pels militants de la CNT. La ràdio va ser clausurada tres setmanes després de la seva inauguració per les autoritats franceses. També comenten la trobada anual de la FIJL a Aymare durant el mes d'agost de cada any, on es concentraven més de mil persones. Alted i Domerge s'immergeixen en la publicació CNT, que va aparèixer el 1944 com a òrgan del MLE i, a partir de 1945, com a òrgan de la CNT de Tolosa, de la mateixa manera que Solidaridad Obrera sortia a París. És interessant l'anàlisi que fan de la publicació cultural Cenit, apareguda el 1951. L'assaig tampoc oblida els il·lustradors que van col·laborar a les publicacions i citen el català Joan Call Bonet (Barcelona,1914-Tolosa, 2002) com un dels més destacats dibuixants satírics que van col·laborar en les publicacions del moviment llibertari. Finalment, només em queda recomanar a tots aquells que s'interessen per la història de l'anarcosindicalisme la lectura d'aquest llibre per comprendre la importància cultural que van donar a la seva vida els exiliats.