novel·la
lluís llort
La bellesa del desencís
Els amants de les sèries de televisió (que compleixen una funció similar a la de les novel·les per fascicles de mitjans i finals del segle XIX, és a dir, són obres de qualitat que en aquella època signaven autors com Dickens, Dumas, Salgari, Dostoievski i, entre molts altres, Benito Pérez Galdós) han lloat de manera unànime True Detective, creada per Nic Pizzolatto, que ara publica la novel·la Galveston. Encara no he vist la sèrie, així que no puc establir comparacions amb la novel·la, i ho prefereixo.
Galveston és la primera novel·la de Nic Pizzolatto (Nova Orleans, 1975) i la primera de la nova col·lecció de novel·la negra Black Salamandra, comandada per l'experta Anik Lapointe. Ja posats a fer una aposta pel gènere, també el fan en català i podem llegir Galveston (i L'entrega, de Dennis Lehane) en una col·lecció paral·lela, Català Salamandra, amb un format estètic similar a Black –canvia el predomini del color negre pel groc, també habitual en el gènere– i, en tots dos casos, una especial cura en les traduccions.
Pizzolatto ens presenta Roy Cody, un sicari força independent, corpulent, d'uns quaranta anys, amb aire de cowboy, a qui li diagnostiquen un càncer de pulmó. En un tiroteig salva la pell per poc i també surt viva la
Rocky, una prostituta de vint anys. Junts comencen una fugida a la recerca d'una possibilitat (remota, sí) d'una vida millor, digna.
I així l'autor ens mostra postals de l'Amèrica profunda, decadent però naturalista, no forçadament dramàtica.
En alguns moments llegim fragments del present i veiem un Cody bastant malmès, físicament. La narració principal, però, està ambientada vint anys enrere, a principi dels vuitanta. Els personatges i els seus conflictes, els paisatges, són els tradicionals d'aquesta literatura i del sud dels EUA. L'heroi solitari, la jove prostituta amb un passat tèrbol que acumula tanta bellesa com mala sort, una germana petita d'ella, el motel més aviat sòrdid habitat per una fauna que les ha vist de tots colors però que, tot i això, conserva en casos puntuals uns codis morals políticament correctes, com la dona de la recepció i el dropo del seu marit, dues solteres ja grans i amb aspecte de monja, el jove ionqui, la família de mexicans... I també apareixen el mafiós i els seus homes, que busquen Cody. I conceptes com violència i dolor i por i ganes de venjança i ganes de viure i ganes de morir. I ganes d'estimar i de sentir-se estimat. Un amor fet de renúncies i petits gestos que ens remou les entranyes més que la passió i la bogeria romàntica de tantes altres històries.
Pizzolatto aconsegueix mantenir-nos enganxats a una trama en què no sembla que passi gran cosa a la superfície, però en què tenim clar que el drama subjacent esclatarà una hora o altra. Tot i que al final hi ha algun gir que s'escapa del que seria més previsible, tot avança amb un lirisme i un gust de desencís inexorable cap allà on toca, podríem dir.
Personalitat descriptiva
Aleshores, què té d'especial, Galveston? Una gran creació de personatges i ambients recolzats en una traça impressionant per a les descripcions que em recorda molt (encara més en la traducció castellana de Mauricio Bach) un autor de casa nostra com és Carlos Zanón: “Ets aquí perquè és un lloc com qualsevol altre. Els gossos esbufeguen pel carrer, la cervesa no aguanta gaire temps freda. L'última cançó que et va agradar va sortir fa molt, molt de temps i a la ràdio no la posen mai.” “Havien podat les palmeres, que ara semblaven costelles retorçades, clavades a terra [...]. Noies adolescents amb biquinis minúsculs assegudes a les capotes d'uns cotxes, i el sol es reflectia a les seves dents, als cromats, a les xapes d'ampolla escampades entre les rodes i a les llaunes de cervesa esclafades i incrustades a l'asfalt.” “Resulta que quan vaig dir a la Rocky que podem triar com ens sentim m'equivocava. No és veritat. En realitat ni tan sols pots triar quan ho sentiràs. És només que el passat es coagula com una cataracta o com una crosta, una crosta de records sobre els ulls. Fins que un dia la llum s'obre pas entremig.” Galveston fa crosta i, quan cau, ens deixa un senyal, indeleble i agredolç.