El poder d'unes notes

Carles Casajuana (1954) és un dels autors més singulars que han donat les nostres lletres dels darrers vint anys. La seva obra novel·lística s'abeura en tradicions poc freqüentades per la majoria d'autors, però el que l'acaba de diferenciar és la seva trajectòria professional com a diplomàtic d'alt nivell: Casajuana ha estat ambaixador en diversos països i assessor internacionals del president Rodríguez Zapatero. Aquesta dada podria no ser gens rellevant a l'hora de parlar dels seus llibres, però resulta que sí que ho és: ha viscut durant molts anys lluny del seu país i de la seva ciutat natal. Per tant, el seu punt de vista forçosament no és el de la gran majoria d'autors nostrats, i això és el que li atorga una perspectiva diferent, tant si es mou en el camp de la ficció –pensem en les seves tres darreres novel·les: L'últim home que parlava català, Un escàndol sense importància i El melic del món, com si ho fa en el de la no-ficció, com és el cas de Les lleis del castell (Pòrtic, 2014), amb què va guanyar el IV Premi Godó de Reporterisme i Assaig Periodístic.

Aquestes Notes sobre el poder, com ell mateix les subtitula, no tenen gaire de reporterisme ni d'assaig periodístic, però això poc importa: el que Casajuana s'hi ha proposat és reflexionar sobre les ambivalències, embriagueses, entotsolaments i contradiccions del poder, viviseccionar-lo, analitzar-lo intramurs amb tanta lucidesa com ironia i relativisme (és a dir, a la manera anglosaxona). Per tant, qui hi busqui anècdotes, sarcasmes, venjances o al·lusions a situacions concretes de la seva experiència professional, s'endurà una decepció. Aquest joc, a Casajuana no li ha interessat: justament ha volgut elevar-se per sobre de la realitat factual i mirar-se-la des d'una perspectiva més genèrica i atemporal: “Aquestes notes, [...] més que a satisfer la curiositat, aspiren a estimular-la [...]. No tracten de descriure La Moncloa que vaig conèixer [...] sinó la idea del poder que l'experiència professional m'ha deixat, una idea que intueixo que no fóra gaire diferent si hagués treballat al gabinet de l'alcalde d'una gran ciutat o com a assessor del primer executiu d'una gran empresa [...], una idea diferent de la que tenia abans, més humana, més banal, més tributària de l'atzar.”

Un assaig com aquest és extraordinari justament per això: perquè per escriure sobre el poder amb aquesta capacitat de distància cal haver-lo viscut, patit i gaudit de ben a prop. És només llavors que un pot enlairar-se i parlar-ne amb coneixement de causa. Quin és, però, el seu mètode, o la seva estratègia? Ens diu l'autor: “Com a escriptor, la meva reacció davant de les situacions que m'apassionen, m'intriguen o em desconcerten –i la proximitat del poder sempre m'ha produït totes tres coses a la vegada– és semblant: llegir i escriure. La sospita que algú, abans que jo, deu haver experimentat els mateixos sentiments m'empeny a buscar orientació en la lletra impresa.” I així va ser com es va trobar confegint les primeres d'aquestes notes, durant els temps morts de les trobades internacionals, o a altes hores de la nit, entre lectura i lectura. El llibre beu indistintament de l'acció i la reflexió: només el podia haver fet algú amb un feixuc bagatge professional a les espatlles, però alhora algú ben llegit (de Maquiavel a Revel, passant per Montaigne, Nietzsche, Orwell o Canetti). De les dues formes d'experiència es nodreixen aquestes notes, carregades a parts iguals de lucidesa, ironia i experiència. Per aquest motiu ens convencen no sols de la seva raó de ser sinó del seu punt de vista. En el fons, es desenvolupen de manera seqüenciada, com si assistíssim, en tant que espectadors privilegiats, a una experiència del poder durant una legislatura, amb tots els canvis, sotracs, perills i desenganys que s'acaben produint en una experiència d'aquest tipus.

Per a qui escriu, però, aquestes notes Casajuana? Diria que per a un públic ampli i divers: tothom viu sota una forma o altra d'influència i d'experiència del poder. En un temps tan saturat i contaminat d'informació política, un llibre així és altament recomanable per recuperar un punt de vista sensat sobre la res publica i els qui l'administren. Per tot això no dubto a recomanar-lo directament als nostres polítics: és segur que els farà servei. Veure's amb una certa distància i ironia ajuda a relaxar-se i a recuperar el bon humor.