Reportatge

les relacions perilloses de dos mestres

josep guixà cerdà

Eugeni d'Ors i Josep Pla, llums i ombres falangistes

Josep Guixà, autor d''Espías de Franco: Josep Pla y Francesc Cambó' (Fórcola, 2014) analitza el precedent feixista de Josep Pla i Eugeni d'Ors abans de la guerra

Pla ingressa
a l'Espanya nacional per la porta del darrere

Fa poc m'expli­cava el peri­o­dista cul­tu­ral Sergi Doria l'anècdota que, a les dar­re­ries del 1938, Josep Pla es va tro­bar a Sant Sebastià amb Eugeni d'Ors, tot just nome­nat acadèmic, direc­tor gene­ral de Belles Arts i secre­tari per­petu de l'Ins­ti­tuto de España. Xènius, que havia jurat fide­li­tat a la Falange uni­fi­cada vet­llant armes tota una nit en una ermita navar­resa, ves­tia l'uni­forme que ell mateix s'havia dis­se­nyat i que Ridru­ejo des­criu amb polai­nes, sabata baixa i bar­ret rodó. “Eugeni, que és car­nes­tol­tes?”, li hau­ria engal­tat al seu antic mes­tre un Pla madur que no s'ave­nia amb la manca de natu­ra­li­tat del filòsof. Cadas­cun a la seva manera, però –l'un dis­fres­sat de tirà d'ope­reta i l'altre amb el seu posat de pagès des­pis­tat–, havia gua­nyat la seva aposta pel falan­gisme, la qual cosa els per­me­tia pas­sar la maroma fent-se per­do­nar un pas­sat d'intel·lec­tu­als orgànics del cata­la­nisme con­ser­va­dor.

 Aquells matei­xos dies, en apro­par-se el segon ani­ver­sari de l'afu­se­lla­ment de José Anto­nio i fer-se públic a la premsa rebel el seu tes­ta­ment, el glo­sa­dor va lloar la “sere­ni­dad refi­nada de un apa­ga­mi­ento volun­ta­rio, lo más lejano posi­ble al exceso y a la ges­ti­cu­lación” (La ele­gan­cia de José Anto­nio). Una manera com una altra d'adme­tre que, mal­grat l'admi­ra­ble fero­ci­tat al front de com­bat dels requetès que aixo­plu­ga­ven el Pan­tarca, la direcció de la guerra i del dia després dema­nava un altre estil. Pel seu cantó un Pla que encara sig­nava amb les famo­ses ini­ci­als X.X. a El Dia­rio Vasco, va dis­pa­rar per ele­vació con­tra els falan­gis­tes més intran­si­gents: “Entre las glo­ri­o­sas e impe­re­ce­de­ras lec­ci­o­nes que nos ha dejado, ésta del estilo lim­pio, trans­pa­rente, justo, sin mano­seos,
sin vul­ga­ri­dad, sin tópicos, sin vani­da­des de mala y falsa retórica, no es la menos impor­tante. Impone que todos pen­se­mos en ello  por­que la tarea de expre­sar a España es tan fuerte y honda y deli­cada que nunca será exce­sivo que cada uno de noso­tros ponga mucho tiento y muy buen tono en su pala­bra y en su pluma
” (El tes­ta­mento de José Anto­nio Primo de Rivera. Refle­xi­o­nes sobre su estilo). Pot­ser no és gaire cor­recte dir que Josep Pla va afu­se­llar el text orsià (mai
millor dit), ja que els bons lec­tors saben que molt sovint un plagi es jus­ti­fica quan supera l'ori­gi­nal.

 De les meves recer­ques pla­ni­a­nes, no vaig incloure a Espías de Franco: Josep Pla y Fran­cesc Cambó (Fórcola, 2014) un altre plagi rela­ci­o­nat amb un trànsit del món ter­re­nal a la glòria eterna. Tot just arri­bar com a cor­res­pon­sal de La Publi­ci­dad a Madrid, Pla es fa ressò el 25 de març del 1921 de l'apa­rició d'una anto­lo­gia d'El nuevo glo­sa­rio i des­criu la seva conei­xença a la capi­tal de qui tan sols un any abans era el direc­tor d'ins­trucció pública de la Man­co­mu­ni­tat (a l'Obra com­pleta sos­tindrà que va votar con­tra la seva des­ti­tució, quan és sabut que la votació tingué lloc abans que Pla fos esco­llit dipu­tat pel dis­tricte de la Bis­bal-Tor­ro­e­lla). El que Pla no escriu és que, al començament del nou recull, D'Ors exposa el seu cos­tum de por­tar els joves amics al museu del Prado i expli­car-los com a El trànsit de la Verge de Man­tegna les figu­res tenen un relleu sem­blant al d'un gra­vat, per un supo­sat efecte sobre el qua­dre del vent de la raó (El viento en Cas­ti­lla, es titula la sèrie del glos­sari). L'endemà (26 de març), sense esmen­tar D'Ors i mar­cant distàncies amb la inter­pre­tació, Pla refle­xi­ona que l'espi­ri­tu­a­li­tat del Man­tegna –Nos­tra Senyora al llit envol­tada d'apòstols– és esmorteïda per una vista des del seu fines­tral sobre el llac de San Gior­gio, que inclou una presa d'aigua, cons­truc­ci­ons hidràuli­ques i altres mos­tres d'arqui­tec­tura civil.

La fara­ma­lla del fei­xisme

Però alguna cosa es movia en aque­lles estan­tis­ses aigües ita­li­a­nes. El 1922 Pla segueix com a enviat espe­cial la marxa sobre Roma de Mus­so­lini i, enllu­er­nat per l'orgu­llosa fara­ma­lla del fei­xisme, cri­tica que “En
cam­bio, Cataluña está infes­tada de vani­do­sos de baja estofa. Esta falta de pasión explica el éxito de la Lliga y por otro orden de con­si­de­ra­ci­o­nes, explica que no ten­ga­mos un tea­tro
catalán. A un catalán actual, dadle tra­duc­ci­o­nes y adap­ta­ci­o­nes, en todos los órde­nes de la vida”
(2 d'agost).

Aquell setem­bre Xènius (qui a finals de l'any ante­rior havia con­ce­dit una llarga entre­vista a Pla, aquest cop a Bar­ce­lona) és con­vi­dat a pre­si­dir els Jocs Flo­rals de Cas­telló d'Empúries, un ofe­ri­ment per refer lli­gams amb les con­tra­des on va conèixer Lídia. D'Ors es recolza en la crònica ita­li­ana de Pla per denun­ciar, en un dis­curs que aixe­carà molta pol­se­guera, la decadència de la cul­tura cata­lana (opus­cle L'alerta de Cas­telló d'Empúries, 1923). Tot i que el dis­curs sem­bla una clu­cada d'ull als joves turcs d'Acció Cata­lana que han tren­cat amb Cambó, les reac­ci­ons més ira­des vin­dran dels antics dei­xe­bles que volen matar el pare. No és el cas de Pla, que no acaba de defi­nir-se política­ment (millor dit, es defi­neix tot­hora, sem­pre en sen­tit dife­rent a l'ante­rior) i un dia es van­tarà d'haver aju­dat D'Ors a tro­bar un pis a Mont­mar­tre el 1927, quan el filòsof s'ins­tal·li a París com a repre­sen­tant espa­nyol a l'Ins­ti­tut Inter­na­ci­o­nal de Coo­pe­ració Intel·lec­tual. Don Euge­nio, pro­te­git pel minis­tre català Aunós, ha triat la seva trin­xera en un moment en què els Ortega o Marañón comen­cen a opo­si­tar en favor de la República. I mal­grat el seu divorci, entre grans esca­ra­falls, de Maria Pérez-Peix –el pri­mer divorci auto­rit­zat per la legis­lació repu­bli­cana–, el maig de 1931 es refu­giarà a les pla­nes del diari catòlic El Debate, quasi al mateix temps que el nou cor­res­pon­sal de La Veu de Cata­lu­nya con­tem­pla asto­rat com cre­men els con­vents madri­lenys.

 Un altre cop els camins es cre­uen. Pla fa hores extres a El Sol, el diari repu­blicà con­tro­lat per monàrquics bas­cos, una ope­ració empre­sa­rial en què va influir Cambó. Sota la direcció de Manuel Aznar, sovin­teja el grup bilbaí dels Leque­rica, Sánchez Mazas i Pedro Mour­lane Mic­he­lena, altra­ment dit, l'Escu­ela Romana del Piri­neo que als anys 20 féu una lec­tura espa­nyola de les idees impe­ri­a­lis­tes de Prat de la Riba i D'Ors (impe­ri­a­lisme en el sen­tit de pro­jecte cul­tu­ral d'una soci­e­tat civil, no de sim­ples con­ques­tes ter­ri­to­ri­als), i que esde­vindrà l'ano­me­nada “cort literària jose­an­to­ni­ana”. El mateix D'Ors evo­carà que cap a 1932-1933 rebia al seu pis madri­leny el jove Primo de Rivera, neces­si­tat de doc­trina ideològica per al seu movi­ment. Com explica l'his­to­ri­a­dor Enric Uce­lay, aportà una retòrica de focs arti­fi­ci­als a la Falange, però refusà par­ti­ci­par en una pro­pa­ganda política que ja li havia jugat males pas­sa­des en el pas­sat –el seu fill Víctor, arqui­tecte i mili­tant falan­gista, res­se­nyarà la tri­en­nal de Milà per al set­ma­nari F.E., i un altre fill serà volun­tari a la División Azul–. Josep Pla, que a la His­to­ria de la Segunda República Española (III, 38) admet certa fami­li­a­ri­tat amb la tertúlia de La Ballena Ale­gre i el des­patx de José Anto­nio, a qui con­si­de­rava un amic de Cata­lu­nya, accep­tarà d'omplir quar­ti­lles anònimes per bas­tir l'òrgan del par­tit. Tot el 1935 es pot res­se­guir la seva remar­ca­ble iro­nia a la secció Ven­tana al mundo del set­ma­nari Arriba, on s'ana­lit­zen les dis­cus­si­ons a Gine­bra que pre­ce­di­ren la invasió ita­li­ana d'Etiòpia.  Els falan­gis­tes tenen Mus­so­lini com a refe­rent però, apro­fi­tant que Primo de Rivera diu al par­la­ment que davant el con­flicte cal mirar pels interes­sos espa­nyols, Josep Pla no s'està d'invo­car la neu­tra­li­tat espa­nyola (31 d'octu­bre). Aquesta pre­o­cu­pació per la guerra que no s'adeia del tot amb la fat­xen­de­ria dels “cami­sas vie­jas”.

 Quan tot esclati, Eugeni d'Ors no tri­garà a venir de París i posar-se al ser­vei de la pro­pa­ganda ofi­cial del sacer­dot navarrès Fermín Yzur­di­aga, a qui alguns orsi­ans acu­sen de mani­pu­lar con­cep­tes com jerar­quia, imperi o missió. El Pan­tarca, atret per l'auto­ri­ta­risme àdhuc quan fes­te­java Seguí o Lay­ret amb la mirada posada en Rússia, veu la guerra com un fita més del “com­bat per la llum” (Crónica de una heli­o­ma­quia es dirà el recull de glos­ses de 1938-40), un acti­visme cul­tu­ral que pretén la superació, per la via de l'impe­ri­a­lisme, dels loca­lis­mes. Pla, que ingressa a l'Espa­nya naci­o­nal per la porta del dar­rere, tra­ves­sant les ombres de l'espi­o­natge a França i una fosca tem­po­rada a Itàlia, veu pos­si­ble la represa del cata­la­nisme, però haurà d'espe­rar que la retòrica falan­gista afluixi. A finals de 1942, en no poder refu­sar la invi­tació del dele­gat naci­o­nal de Premsa a col·labo­rar a El Español, diu un últim mot sobre el seu antic mes­tre (l'arti­cle Las ciu­da­des y los hom­bres. Euge­nio d'Ors y Bar­ce­lona, base d'un futur home­not), a qui elo­gia per la seva gestió a la Man­co­mu­ni­tat però acusa d'haver traït, amb llur bar­ro­quisme, el mis­satge nou­cen­tista.  No és ago­sa­rat deduir que també li retreia mal­me­tre, a cop de metàfora enllu­er­na­dora, el
lle­gat  clàssic de José Anto­nio, l'amic de Cata­lu­nya.

L'apunt
Espías de Franco: Josep Pla y Francesc Cambó (Fórcola, 2014), de Josep Guixà Cerdà, ha estat un dels assajos més polèmics dels últims mesos perquè ofereix dades sobre la vinculació dels dos intel·lectuals catalans amb el servei d'espionatge de Franco. El seu autor repassa en aquest article les relacions entre Eugeni d'Ors i Josep Pla, mestre i deixeble, durant els anys anteriors a la Guerra Civil, i la seva predilecció per l'extrema dreta


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.