«El modernisme és més que els edificis»

–«Són contes que vas escrivint fins que arriba el dia que t'animes a fer-ne una selecció, a empaquetar-los i a mirar si hi ha alguna cosa que ho pugui lligar tot. Vull dir que no és un recull plantejat inicialment com a tal sinó que és una suma de contes. El conte és un gènere que em va molt bé perquè no tinc gaire temps per escriure. Tens una idea o una història i l'escrius en una setmana o en fas un esborrany que després reescrius. En canvi, una novel·la t'exigeix una dedicació més constant. A La veïna i altres animals domèstics hi ha contes de l'any 2003 i n'hi ha que estan acabats el 2007. Han estat escrits en un interval de quatre anys. I també em vaig plantejar treballar-hi l'humor, que no havia tocat mai. El conte més extens és La veïna, que dóna nom al recull i que és el més rocambolesc perquè té una trama complicada. Sempre he fet una literatura descriptiva i de detall i en aquest conte, en canvi, hi ha acció.»

–«Sí, hi ha una mica d'humor negre, també. Passa en aquest conte i a Un conte de Nadal, que també és molt amarg, però per a segons qui pot resultar divertit.»

–«Sí. A El llibre de plagis i a Els camins de l'aigua.»

–«Saps què passa? És que en sec surt tot. És una casualitat que en un any treguis dos llibres quan la realitat és que és el resultat de la feina de cinc anys. La novel·la, a més, és històrica i he hagut de fer un treball de documentació important.»

–«Més aviat en el pas del modernisme al noucentisme. Comprèn del 1907 al 1909. Precisament s'acaba amb la Setmana Tràgica.»

–«[Riu.] Això ho diu el Jordi Cossetani [es refereix a l'editor Jordi Ferré, de Cossetània Edicions].»

–«Depèn. Li fa falta? Home, li fan falta tantes coses...»

–«Jo diria que no. En tot cas, el que té Àngels de pedra és que està ambientada en un moment important de Reus, que és el declivi de la seva època d'esplendor, que ve de l'aiguardent i s'acaba amb el modernisme tèxtil. Parla del modernisme i alguns dels personatges estan basats en el Grup Modernista de Reus. Però és una novel·la sobre l'oblit i el fracàs de les utopies modernistes. Aquestes utopies que vénen del modernisme anglès, que són els precedents de l'ecologisme i que parlen d'un urbanisme arrelat a la natura. Totes aquestes coses no tenen res a veure amb el modernisme arquitectònic de la ruta modernista de Reus, que és el modernisme burgès i que a mi no m'interessa gaire. I em sap greu que només parlem dels edificis quan ens referim al modernisme reusenc.»

–«Exacte. I sobretot aquesta part de modernisme ideològic que el noucentisme també va deixar enrere i que en tot cas es va recuperar en part als anys trenta amb els anarquistes i després va tornar a quedar en terra de ningú. És, com deia abans, el precedent de l'ecologisme global, de la ciutat sostenible... Parla de concepció de ciutat i no d'arquitectura singular d'edificis. Àngels de pedra està ambientada a Reus però també a Barcelona, on s'està construint la via Laietana i hi ha el projecte del Gross Barcelona. És el gran i modern urbanisme que es contraposa a les teories de la ciutat cívica i de la ciutat jardí, on la propietat de la terra no era privada sinó que era municipal. Una utopia, vaja.»

–«Sí. El Grup Modernista de Reus té una cosa molt especial. Hi ha personatges que m'atrauen, com ara Miquel Ventura, a banda d'Hortensi Güell, que té aquesta aurèola mítica que li dóna el seu suïcidi. Més que una novel·la en què saps què vols escriure, ha estat més un camí de descoberta. He descobert personatges com ara Cebrià de Montoliu, que també surt al llibre, que era germà de Manuel de Montoliu i traductor. Va traduir aquests utòpics anglesos i va ser l'introductor a Catalunya de les teories de la ciutat jardí que després el noucentisme va transformar en una altra cosa. És un personatge fascinant, que als anys vint se'n va als Estats Units a viure en una ciutat comuna. Hi ha molta gent excepcional, que van existir i que no figuren enlloc. I trobar-los és divertit.»

–«Mira, no ho sé. En el cas dels contes, és difícil que te'ls publiquin. I la novel·la, com que s'acaba amb la Setmana Tràgica, m'hauria agradat que es publiqués enguany. Però anar a trucar a les editorials em fa peresa. Potser sí que ho hauria de fer o buscar-me un agent.»

–«És que amb això de la literatura surts un dia a tot arreu i l'endemà ja has deixat de ser novetat. No vull semblar desmenjada, però és així. I després accedir als grans mitjans de comunicació és difícil. Però Cossetània fa molta difusió i es mou molt. I també està al dia amb els llibres digitals, que m'interessen molt.»

–«No m'hi amoïno gaire. Això de les influències és una cosa que t'han de dir els altres. En tot cas, confesso que Mirall trencat és una de les meves novel·les de capçalera.»

–«Yukio Mishima, des que era adolescent. És un autor que m'ha marcat. I m'agrada bastant la literatura nord-americana, on hi ha un altre escriptor que m'encanta, T.C. Boyle. És un autor que vaig descobrir a El fin del mundo i que és capaç de construir unes novel·les llargues, amb unes trames històriques però molt modernes, alhora, i amb un sentit de l'humor intel·ligent i una prosa brillant.»

–«Sí. Tenia tretze anys. Va ser als Premis Literaris Baix Camp. Hi havia les modalitats de prosa i poesia i al començament feies de tot, perquè tant et feia. Però com que cada any en poesia guanyava l'Aràntzazu Fonts, ella i jo ens vam especialitzar. Jo feia la prosa i ella, la poesia. Després ens vam fer amigues i sempre ho hem comentat, que vam prendre la decisió de repartir-nos els premis.»

–«No. Estic pensant coses. Crec que m'agradaria fer alguna cosa de ciència-ficció, una cosa apocalíptica. No és ni un projecte, que consti, però em ronda pel cap escriure una cosa amb què me'n pugui anar més de l'olla.»