El nen que feia somriure la mare amb una espremedora

En la seva gestació, el Museu del Disseny tenia un plantejament molt diferent. Com que es tractava d'un museu del segle XXI s'apuntava la possibilitat de fer-lo virtual. Però per sort, el seny –el di-seny– s'ha instal·lat a la plaça de les Glòries Catalanes. I no perquè la virtualitat no sigui una opció a tenir en compte, sinó perquè hauria estat una absurditat disposar d'un edifici espaiós –que guanya molt per dins– i d'unes col·leccions remarcables, i haver desaprofitat l'oportunitat de fer un museu en què els aspectes històrics i didàctics es poden barrejar amb les sensacions personals evocades per moltes de les peces exposades.

Perquè una de les virtuts d'aquest museu i del muntatge expositiu és fer parlar els objectes. Perquè una bicicleta BH no és només un vehicle de dues rodes de tracció humana, és també l'evocació d'una tarda d'estiu de la infància. Com aquella espremedora de Braun que abocava el suc directament al got i que vam comprar a la mare amb els diners del pare. O la Montesa Impala o la Cota 74, que als anys setanta eren una de les aspiracions dels adolescents. No servien només per desplaçar-se per ciutat, carretera i muntanya, eren també la possibilitat, per als qui obtenien aquest tresor, de lligar més. La relació dels objectes i l'atracció física no és un descobriment de les joguines sexuals.

Els objectes que ens han envoltat són una prolongació del nostre cor i de la nostra ànima i així ho han captat els especialistes que han triat les peces que s'exposen. Però, compte! El recorregut de les col·leccions no tracta de ser una desfilada de somnis a l'estil de Disneyword, sinó un passeig amb el qual es pugui constatar que el disseny no és només un element tangible, sinó també un concepte que s'ha expressat al llarg de la història de moltes formes, des del mobiliari i la moda fins al grafisme.

I és per aquesta direcció per la qual ha de seguir aquest museu, que ara per ara té totes les cartes per fer una escala de color. La col·lecció, l'espai i el fet haver nascut al segle XXI li permet donar una mirada plenament contemporània. És la institució i el lloc idoni perquè hi conflueixin el que molts museus internacionals de renom como el Moma ja han relacionat: indústria, comerç, art, espectacle, vida quotidiana, formació, tecnologia i molts altres aspectes.

El recorregut real amb el qual s'encetarà el museu em fa pensar en propostes com explicar en aquest nou centre les aportacions catalanes al món de la moto. O la creativitat del disseny gràfic editorial en aquest país. O la singularitat dels llums, que no per tractar-se de l'exemple més tòpic del disseny català contemporani deixa de ser un camp d'un gran interès. O vincular el cinema amb la moda. O com la publicitat ha fet un relat de cada època... el registre és immens i el que cal és que el Museu del Disseny deixi enrere els plantejaments dels quatre museus que han configurat les seves col·leccions i estableixi un discurs molt lligat a les sensibilitats transversals que cada present vagi plantejant. A més de les quatre plantes dedicades als aspectes concrets, la immensa sala polivalent de la qual es disposa podria fer factibles aquestes propostes.

Al meu entendre, aquest museu ha de servir-se del passat per comprendre el present i projectar al futur. Ha de ser cultura per als intel·lectuals i per als que no ho són. Per als estudiosos i per als que volen passar un matí de diumenge. El fet que l'edifici que l'aixopluga, el conjunt anomenat Disseny Hub Barcelona, no és d'ús exclusiu ja que també s'hi troben el Foment de les Arts Decoratives (Fad), Barcelona Centre de Disseny (BCD), la biblioteca del barri del Clot Josep Benet, i un pas que té la consideració de via pública, fa que tot plegat sigui una bona barreja que metafòricament ens marca el camí de futur d'aquest museu. Només cal sumar-hi la individualitat de cada persona que el visitarà, la seva mirada arrodonirà la proposta del museu.