Un emotiu cafè amb Joan Barril

“Morir és molt més fàcil que veure morir. Potser perquè veure morir és morir dues vegades.” Són paraules escrites per Joan Barril en el llibre que va publicar conjuntament amb Vicenç Villatoro, L'espai immens. Quaderns de Namíbia (Ara Llibres), i el director del CCCB les va llegir ahir al migdia al Saló de Cent de l'ajuntament de Barcelona, en la cerimònia de comiat del periodista i escriptor, mort la matinada de dissabte. Unes paraules sobre la mort que van prendre tot el significat quan amics i familiars van anar desfilant per la tribuna i li van dedicar paraules de comiat plenes d'emoció.

Glòria Duran, la seva dona, va comparar la cerimònia amb El Cafè de la República, “un cafè obert a tothom”, que ahir va servir “per parlar d'ell, de l'home, de l'amic, del professional, però sobretot de la gran persona que era, amable, generosa, sempre pendent de la felicitat de tothom”. Per això hi havia càpsules de cafè, va explicar. El director teatral Joan Ollé, company de feina de Barril durant molts anys, va llegir un poema que se sabien gairebé de memòria, Amistad a lo largo, de Jaime Gil de Biedma. Una amiga, Eva Jerez, va dir que “les sobretaules infinites a Tamariu no seran el mateix sense tu”. El periodista Pere Mas va recordar els inicis del Cafè de la República, a COM Ràdio, i el “concepte únic de ràdio tranquil·la” que va crear. També va recordar que “tirava petards en directe a l'home del temps per Sant Joan”.

En el que va ser el moment més emotiu de la cerimònia, al seu fill se li va trencar la veu quan va dir: “Sense tu, ni jo ni moltes persones que som aquí seríem el que som.” També hi va haver moments improvisats. La mare de Joan Barril va donar les gràcies a tots els convidats i va dir que “mai havíem pensat que sobreviuríem al nostre fill”. El cardenal Sistach es va afegir a les intervencions,sobre el que va definir com “un gran comunicador”, tot i tractar-se d'un funeral civil. I Marina Rossell va cantar-li la cançó de bressol Dorm, nino.

El conseller de Cultura, Ferran Mascarell, va recordar que es coneixien des de la universitat, “quan volíem canviar el món i ens sentíem amb forces per fer-ho”. “Ja aleshores tenia l'habilitat de donar forma literària a les idees”, va recordar, i el va definir com “un referent de la literatura i el periodisme radiofònic i televisiu”, que amb el temps “va aprendre a mirar la vida amb una envejable serenor”. Una altra de les coses que va destacar, “la capacitat infinita d'unir persones diferents, plurals”, es podia comprovar ahir al Saló de Cent: hi havia polítics de tots els signes (Francesc Homs, Josep Antoni Duran i Lleida, Miquel Iceta...), periodistes de diferents mitjans, cantants, escriptors...

Com les píndoles poètiques que anava receptant a l'oient en El Cafè de la República, els moments emotius es van anar succeint, dosificats. Fins i tot hi va haver un instant de desconcert, quan Joan Manuel Serrat, que havia de cantar, no arribava. Situació similar, pel que van explicar els seus companys, als que sovint havia viscut a la ràdio. Finalment, Serrat va aparèixer i va cantar, acompanyat només de la guitarra, Res no és mesquí, adaptació d'un poema de Joan Salvat-Papasseit. Un final digne per a la cerimònia, a l'entrada de la qual es repartia un recordatori amb un poema del mateix poeta, sens dubte estimat per Joan Barril: “Dona'm la mà que anirem per la riba / ben a la vora del mar bategant, / tindrem la mida de totes les coses / només en dir-nos que ens seguim amant.”