novel·la
carlos zanón
Màscares sobre màscares
Si les coses continuen d'aquesta manera a Paul Auster li queda poc temps per ser conegut com “el marit de Siri Hustvedt”. Dolça venjança. De moment (i per molts anys!) encara comparteixen apartament a Brooklyn. Siri Hustvedt va néixer a Minnesota el 1955 i té part de la seva obra novel·lística publicada en català. Allò que vaig estimar (2003), Elegia per un americà (2009) i L'estiu sense homes (2011). En el fons, la seva narrativa té una càrrega intel·lectual considerable que en cas de viure i publicar a Europa donaria lloc a llibres interessants i ambiciosos però amb peus de plom sobre llacunes de gel. Fer-ho des d'una perspectiva nord-americana fa que sàpiga combinar un missatge, un temari, una complexitat estructural amb els made in USA: atractiu, entretingut, consumible. Que es pugui vendre en qualsevol lloc i, a priori, a qualsevol persona que entengui de què va (o no), que li agradi (o no) però que a) passi per caixa i b) no se senti exclòs pels druides del “això és alta cultura i això és menjar per a ignorants” que volen passar per gent interessant. Lectors i consumidors. Al país d'Obama tots són benvinguts.
Fins ara la literatura de Siri Hustvedt, al meu criteri, era una mica freda i massa pendent d'on estava la diana. Escrivia llibres ben parits, ferms però que una vegada comprat l'abric no trobaves l'ocasió de posar-te'l. Amb El món resplendent tot això hi és però l'ofici de l'autora fa que no puguem deixar de llegir el llibre un cop el comencem. En aquesta novel·la, sense renunciar al missatge, a l'estructura i a una voluntat de complexitat, a la manera com va posant les peces del puzle, fa que la capacitat d'entreteniment sigui encertada. Hi ha una indagació academicodetectivesca sobre una personalitat amb moltes cares: Harriet Burden, artista novaiorquesa dels anys vuitanta. Ara ja és morta. Harriet, més enllà de ser la dona del marxant d'art Felix Lord, mecenes i amfitriona, era una artista. Ella creu, amb raó, que el fet de ser dona ha provocat que el seu art sigui menysvalorat, quan no ignorat. Fins i tot en un món com l'art el masclisme té les seves regles –encara que invisibles–. Harriet elabora una denúncia que li permet l'evidència palmària de la marginació femenina. Sota tres noms de tres artistes masculins dóna a conèixer part de la seva obra. Més màscares, doncs. Són l'Anton Tish, en Phinesas Q. Eldridge i en Rune. El pacte entre ells i la Harriet és clar, però els egos artístics són el que són.
Aquest és l'embolcall amb què la Hustvedt ens despatxa el pastís enverinat. És un llibre feminista, lúcid i argumentat però que va més enllà de la crítica plantejada, que no és poca cosa. Ens planteja què és el que ens agrada: la cançó o també el cantant? La màscara no és tan o més important que el que oculta? No és l'art un artifici i per això li atorguem la responsabilitat de donar un sentit al que és i no és real? Les mateixes cançons de Dylan no ens farien arronsar el nas si les hagués cantat John Denver? No ens semblarien més grans Patricia Highsmith o Mercè Rodoreda si haguessin estat homes? La veu de la Callas o de la Holiday què serien, sense la tragèdia de la seva màscara i aquesta sobre la tragèdia que hi havia a sota de la màscara?