dissociacions
miquel de palol
Veritat i mentida no intencionades
No donis margarides als porcs, o sigui ironies als cretins
Fundacionalment es podria definir l'escriptura com l'Art de la Mentida, i un apel·la a la fundació perquè, tot i que ja sigui un tòpic, Plató expulsa els poetes de la ciutat ideal per mentiders –els interessats en la qüestió la trobaran als llibres II, III i X de la República–, i a partir d'aquí, malgrat les interpretacions, també extensament glossades, la referència queda establerta i ha donat ales a qualsevol disbarat.
En un article molt interessant i força sarcàstic a propòsit d'I Promesi Sposi, de Manzoni, Umberto Eco glossa les dificultats estructurals –per no dir la impossibilitat– d'arribar a la veritat, és a dir, a un coneixement fiable de la realitat a partir de textos establerts en condicions de temps i entorn diferents de les del lector. Eco diu que l'única manera de salvar errors, oblits, mancances, inexactituds, reticències, ironies i mentides deliberades és examinar i contrastar les diverses fonts –millor també, hi dic jo, a càrrec de diferents exegetes– per arribar a la dada més fiable possible.
El problema afecta no tan sols fets històrics sinó, potser encara més fatalment, judicis personals. Una pedra de Sísif que ara mateix aquest cronista arrossega amunt, del tot conscient que el seu destí després del punt final és caure daltabaix.
La confrontació dialèctica no ha salvat casos flagrants en què els exegetes s'estavellen als jocs entre ironia i literalitat del text. Quan Cervantes diu “Yo, que siempre trabajo y me desvelo / por parecer que tengo de poeta / la gracia que no quiso darme el cielo”, la comunitat literària en pes (amb alguna anecdòtica excepció) ho ha donat per bo i ha acceptat que Cervantes accepta que la falta de reconeixement públic com a poeta és el just reflex de la seva incapacitat com a tal.
Qualsevol amb ulls i dos dits de front pot veure que la seva obra poètica és de primeríssima línia, i no hi ha cap element que permeti imaginar que el criteri literari de Cervantes és inferior a la seva capacitat creadora; en els versos esmentats no es lamenta de la pròpia ineptitud, sinó que es burla de la miopia dels contemporanis. Sembla un efecte enigmàtic de perspectives històriques que tan pocs sàpiguen reconèixer, per exemple, que la sextina de La Galatea és una obra mestra ni un gram de poesia inferior a les més altes, commovedores i brillants consecucions de Góngora i Quevedo, per referir-lo a coetanis equivalents (cap d'aquests dos, per cert, va fer el Quixot ni el Persiles). No donis margarides als porcs, o sigui ironies als cretins, perquè se les empassaran sense mastegar i t'eructaran a la cara la pestilència de la ruqueria.
Acabem amb Plató de nou. A la famosa Carta VII (sense oblidar que alguns la consideren apòcrifa, mal que no tant com d'altres cartes), el pensador prescriu que mai res important ha de ser consignat per escrit, i afirma que ell mateix s'ha estat bé prou de fer-ho. Tal pensament era important? Perquè si ho era, Plató, els seus seguidors i al seu darrere la cultura occidental, van néixer estigmatitzades víctimes de la paradoxa.