L'oracle

Vaig veure Josep Miquel Sobrer aquest estiu en diferents ocasions, la primera per visitar el poeta Carles Miralles, que havia patit un infart sever i estava ingressat en l'antic Hospital Militar. De la mateixa promoció que Miralles, Francesc Parcerisas i Marta Pessarrodona, Sobrer acabava de fer setanta anys i es plantejava el retorn a Catalunya després de quaranta anys de docència per universitats americanes, on va obtenir el doctorat a Oregon el 1972. Després va ensenyar llengua i literatura catalana i castellana a Michigan i a Indiana, on es va jubilar. Sobrer era una combinació d'una persona il·lustrada i un juganer empedreït, simpàtic i sorneguer. Els seguidors el suplement el recordaran les últimes temporades perquè va signar una secció que era un receptari de cuina literari, entre la imaginació i la informació, que havia mig manllevat dels llibres dels escriptors. Em va entusiasmar la idea i pensava que tornaria a encertar-la com ho va fer amb El llibre dels oracles, publicat per la Magrana el 1988 i en què interpretava de manera preclara el tarot. Sobrer tenia una mirada persuasiva, que destil·lava una gran intel·ligència gràcies al seu sentit de l'humor, protagonista fins i tot quan el càncer el va devorar.

A la visita a Miralles es va presentar amb una cicatriu que li travessava el crani, un trau que relativitzava. L'última cita de l'estiu va ser a Gràcia: em va portar una còpia en paper de La llum d'aquells dies. Del Poblenou al Pacífic (1944-1967), unes memòries magnífiques que diferents editors van rebutjar per “poc comercials i per ser l'autor poc conegut”. A qualsevol literatura hauria estat considerat un pare de la pàtria: aquí són així de patriotes! Abans d'acomiadar-nos, Sobrer va entrar a la bodega del carrer Milà i Fontanals i em va regalar una ampolla de whisky, mentre feia conya i m'agraïa la tasca d'agent literari. Havia de tornar a Amèrica a fer-se unes proves. El tumor es va multiplicar i en l'últim correu deia que li costaria tornar al suplement i que desistís en les gestions de publicació perquè no arribaria a Nadal. Va morir abans de Reis, discretament, com un cavaller. Avui, els seus amics, els poetes Francesc Parcerisas i Carles Miralles, li reten un mínim i merescut homenatge. La llum del Poblenou l'acompanyarà sempre.