d'ara i d'aquí
maria palau
Entre la llum i la foscor
Ananú Gonzales-Posada (Lima, 1973) és una completa desconeguda de l'escena artística. I, curiosament, no és pas cap principiant. Fa anys que treballa, en silenci i amb una paciència i una persistència que només es desvetllen en els artistes que realment creuen en el que fan i que no es rendeixen passi el que passi amb la percepció de la seva feina, si és que algú hi acaba parant mai un mínim d'atenció. Gonzales-Posada es va formar a Barcelona i, actualment, viu a cavall entre la nostra ciutat i Londres. Ha tingut poques oportunitats per fer visible i per defensar el seu projecte artístic, però just ara li ha fet confiança un dels galeristes que els últims temps més bon ull tenen per caçar talent jove i/o ocult: Fidel Balaguer.
No hi ha res més estimulant i suggestiu per a un explorador de l'art que capbussar-se en l'univers artístic d'un creador tan prometedor, amb un llenguatge tan personal i enèrgic, del qual no se'n tenen referències prèvies, ni imatges preestablertes. La primera sorpresa que ens ofereix la visita de la seva exposició és que Gonzales-Posada és una artista que té moltes coses a dir i que entafora els missatges de la seva obra en l'ànima de multitud de tècniques i mitjans que fa servir amb molta llibertat i sense concessions a l'ortodòxia de les disciplines. El dibuix, la pintura, la instal·lació, l'escultura, la ceràmica o la fotografia es posen al servei de l'univers de conceptes que vol que emanin de l'obra d'art, no a l'inrevés.
I aconsegueix travar tot el conjunt, per molt eclèctic que sembli. Hi ha un munt de fils invisibles que ho connecten tot. De fet, l'exposició és en si mateixa una única obra d'art.
I, malgrat tot, Gonzales-Posada és una artista que en té prou amb un paper i un llapis per expressar-se. El dibuix és la seva via principal per relacionar-se amb el món. És el mitjà amb el qual observa, es commou i comprèn –o tot el contrari: la desconcerta i la inquieta– el que l'envolta. El delicat paper és la veritable força del seu treball artístic. Amb el dibuix, Gonzales-Posada fa un manifest de la seva manera d'entendre i de fer art. Des de la humilitat i la modèstia. A partir d'aquest, es pot explicar tota la resta: la seva obsessió quasi malaltissa per l'espai i, sobretot, pels seus racons morts i amagatalls ignorats; pels objectes que es troba o que busca, generalment de naturalesa pobra, i que li desperten la sensibilitat artística; o per la llum i la foscor. La seva obra se situa, justament, en un punt imaginari entre la llum i la foscor, la clarividència i la confusió, la realitat i el somni, l'aparició i la desaparició, la presència i l'absència.
Tot el seu treball té una profunda actitud melancòlica, amarat de sentiments de pèrdua, d'abandonament i de buidors. Evoca desconsol en unes pintures d'una negritud punyent o irradia la fragilitat de la nostra existència en uns papers envernissats de ciment que s'esquerden amb el moviment més mínim. El traç dels seus dibuixos és tan tendre i subtil que sembla que s'hagi d'evaporar en qualsevol moment. Tot té, en definitiva, aquesta aura efímera que fa que la seva obra implori un sentit de protecció. Tota una descoberta: Ananú Gonzales-Posada.