Triomf de la festa sobre la mort

Tinc el convenciment que l'absolut pensament implícit en la festa s'alça enfront del de la indefugible peribilitat de l'home: la festa és el gran somni de l'edat d'or, de la utòpica volició d'eternitat. Aconseguir un dia festiu, un dia lliure, lliure de l'irremissible treball obligatori (et guanyaràs el pa amb la suor del teu front), va ser, i encara ho és avui, un aconseguiment gegantí per a l'home, per a la seva felicitat.

La societat actual reivindica el dret a una ocupació laboral, perquè en el món industrial i postindustrial el treball assalariat és l'única manera d'adquirir el béns materials, que necessitem i desitgem. La jornada de vuit hores va ser i és una lluita contra l'esclavitud del treball ineludible. Però la festa, el dia lliure, és una lluita contra la mort, contra la mort física, i, encara més important, contra la irremeiable renúncia a l'existència.

Per aquesta raó el dia festiu neix sota l'empara de la religió, de la sacralitat: el somni d'una vida superior i eterna. Alerta, no confongueu religió i doctrina religiosa, l'una és un sentiment de transcendència, l'altra és un codi de normes, amb la coartada d'aquell sentiment, per regir sobre una població.

Reivindiquem la festa perquè representa la llibertat contra la rutina diària, imposada, que ens fa present cada dia la peribilitat de la condició humana. La sacralitat ha de custodiar, ha d'emparar la festa, el dia sant, el dia lliure (el dia sense obligacions exògenes). Contradir el dia sant, sagrat, és tabú, és pecat, per aquesta raó l'home posa la norma indiscutible de la festa sota l'empara de la sacralitat, perquè s'hagi de complir indefugiblement. La sacralitat ha d'emparar allò que una societat considera que no s'ha de poder contradir, que és inviolable.

És cert que seria més racional repartir equilibradament durant tot el temps les hores de treball i de lleure, com es predica actualment des del neoliberalisme, i que d'alguna manera ja proposava una certa il·lustració, però el dia lliure (sencer, 24 hores a albir de l'aventurera de la voluntat, o si voleu, encara, volubilitat) ens remet a l'edat d'or somiada, l'edat d'or a la qual l'home mai no ha volgut renunciar. Prescindir d'aquest dia lliure (sense obligacions) ens allunya d'aquest somni arcà; no podem renunciar a aquesta part de la utopia perquè és una part guanyada a la certesa de la mort.

La festa és un desafiament –incapaç, però taumatúrgic– al sentit indefugible de la mort. Insisteixo, de la mort del cos, i, més important, contra la irremeiable renúncia a l'existència intel·lectual. Vet aquí el triomf de la festa.