poesia
Ricard Mirabete
Un cosmos a la nostra mesura
Miquel-Lluís Muntané fa possible la poetització del somni amorós i alhora busca allò concret i quotidià que estructura l'emoció i el sentiment. A Carta de navegar, ens ofereix una escollida antologia dels poemes amorosos que ha escrit al llarg de la seva obra poètica. Arrenca aquest volum amb tres composicions del seu primer poemari L'esperança del jonc (Rondes, 1980) i clou el llibre amb la inclusió de quatre poemes inèdits recents. D'aquesta manera, ens ofrena un conjunt de trenta-dos poemes, que són una mostra dels vuit poemaris que ha editat des del 1980, poemes esparsos publicats en revistes literàries i els quatre d'inèdits esmentats.
L'amor és el que vehicula el seu estar en el món. L'amor entès com a elevació espiritual i com a retorn a l'essència individual. Ens configura i ens permet ser allò que som, en potència i en acte. No debades, Teresa Costa-Gramunt en el seu bell pròleg ens avança les claus de pensament i de vida del nostre poeta. Costa-Gramunt ens exposa la visió de l'amor que té Muntané: “L'amor com a casa, doncs, com a construcció i llar d'aquella flama, nucli o fonament primer que atrau la parella.” Tot seguit cita els versos del poeta: “Diré la nostra saviesa / secular, / personal, / intransferible.” El poeta basteix la seva vida amb l'alenada present i embriagadora de la seva estimada, en forma de vincle i presència lluminosa. L'amor com a flama inesgotable. I la poesia com a correlat objectiu de la vivència compartida.
Muntané creu en el vessant màgic de la llengua, en la possibilitat del joc poètic fins a fer sentit. Per exemple, el jo poètic viu la creació poètica i la realitat que l'envolta amb els ulls del record i amb el compromís vital de donar vida –i joc creador– a les paraules viscudes. Els motius temàtics del joc i del viatge sovintegen al llarg de la seva obra poètica: l'amor i la vida entesos com a aposta definitiva per construir-se individualment i ser fidel a la troballa essencial: el vincle amorós. Aquest es presenta com una creació, com una història sagrada, com un adagio. Muntané tenyeix els referents de l'imaginari bíblic d'una aurèola còsmica i humana ben encisadora. Hi és ben present –en l'experiència artística– la mística com a elevació espiritual; també com a vivència amorosa completa. Els poemes que trobem d'un dels seus llibres més celebrats, Migdia a l'obrador (Pagès, 2003), ens donen fe de les seves motivacions líriques principals. Al poema Creació el poeta escriu: “Si ho decidim, / no hi haurà més espai que el nostre gest, / ni altre camí que el que puguem fer junts, / ni més certesa que el desig [...] Si ho decidim, / naixerà un cosmos a la nostra mesura.