Una reflexió sobre la moralitat

Ens trobem, probablement, amb una de les millors obres de còmic europeu de l'any passat: Yo, asesino (Norma Editorial), escrita per Antonio Altarriba i dibuixada per Keko. Altarriba és també autor del guió d'El arte de volar, dibuixada per Kim i que també –poso passió a escriure-ho– es tracta d'una de les millors novel·les gràfiques europees dels darrers anys. Dit això, Yo, asesino tracta d'un professor universitari al País Basc –com Altarriba, i curiosament també té la mateixa cara– que es dedica a assassinar. I no ho fa de qualsevol manera. En una evocació de l'obra L'assassinat com una de les Belles Arts, de Thomas De Quincey, el protagonista publica una revista especialitzada en l'anàlisi de la presència de l'horror i del patiment en la història de l'art. Les seves classes també tracten del tema.

Però no és només un teòric. Aprofita les sortides a congressos per ser un estilista de l'assassinat Tria les seves víctimes a l'atzar, perquè no li trobin vincles, però el procés està ben estudiat. L'art és una combinació de planificació i espontaneïtat.

La història és potent, però el mèrit del resultat és també del dibuixant. Keko sap traduir perfectament les pulsacions d'Altarriba, que creu que “cada guió té el seu dibuixant; i aquest era per a Keko”.

Keko, que va sorgir de la gran fornada que va generar la revista Madriz als anys vuitanta, utilitza el blanc i negre amb uns detalls de vermell que intensifiquen el dramatisme de les imatges, que sovint van acompanyades d'obres mestres de la pintura espanyola, que expressen dolor i/o crueltat com ara crucifixions i escenes de lluites en gravats de Goya.

L'obra és crua. No insinua, mostra, però els autors la reivindiquen com una obra “moral”. Moral en el sentit que provoca l'escàndol de molts que esmorzen, dinen i sopen amb moltes morts –potser menys directes i creatives– a l'esquena, però s'angunien per un personatge que mata sense interès crematístic, només pel plaer d'assolir un nou repte. Una situació que tindria paral·lelisme amb la resposta a l'assalt a la redacció de Charlie Hebdo. De veritat que tots som Charlie? O només quan ens vestim de políticament correctes?