Unes gotes d'ingravidesa

La companyia Aracaladanza ha fet la seva temporada més llarga en un teatre des que es va fundar, el 1994. Tot i ser companyia amb seu estable a Madrid és a Barcelona on haurà estat més temps seguit en cartell. Ha servit per recuperar la trilogia de la pintura, un univers que ha permès conciliar el moviment amb el món plàstic, així com amb el joc dels elements, en les contínues escenes. L'estada s'acaba aquest cap de setmana amb el darrer treball, Constelaciones, inspirat en l'obra de Joan Miró.

L'impulsor de la companyia, Enrique Cabrera, és un veritable manipulador d'il·lusions. La pintura de caire fantàstic (El Bosch), surrealista (Magritte) o abstracte (Miró) li han permès viatjar molt més enllà de la literatura més prosaica. Els ballarins proposen un joc constant, divertit, enigmàtic en alguns moments, que permet veure una pintura en moviment. La gota de pintura es presenta ingràvida com una faldilla de globus plena d'heli que es manté a mitja alçada, a la vista dels mortals.

A Pequeños paraísos, concretament, imaginen personatges d'El jardí de les delícies del Bosch. No hi ha l'eròtica, la tesi sobre si luxúria o amor lliure, que fa debatre els especialistes. Hi ha el gust pel joc, per l'ambigüitat dels ballarins (homes o dones) i per un paisatge bucòlic embrutit de papers de diari. I per unes fruites tan dolces com afrodisíaques: les maduixes. Sembla que la humanitat ha estat incapaç de cuidar el paradís heretat per Déu i per això s'ensenya ple de papers que cal anar recollint. Però supera de seguida el discurs ecològic (que és prou habitual en la dramatúrgia de teatre per a tots els públics, sempre provant d'inculcar massa valors i no tant de viure'ls a escena), fent veure que de la brossa també sorgeixen personatges impossibles, divertits, treballadors i il·lusionadors. Els somriures són la coreografia més habitual d'Aracaladanza.

No es pot deixar d'aplaudir una coreografia oberta, amable, dinàmica, àgil, d'aquelles que encomanen les ganes de ballar i fer titelles a casa. D'aquelles que demanen segones lectures dels quadres, dels pintors. D'aquelles que generen la curiositat per continuar aprenent, sense deixar el joc, la broma, l'error humà, el pecat diví. Probablement, al paradís, els diaris es grapen pel mig i eviten la pluja de fulls de diari. Però la màgia fa treure llums de les bombolles de sabó, flors de les màscares i una mena de senyor cordills de paper de la brossa. La imaginació necessita ben poc per viure. El Bosch va crear uns personatges onírics, que Dalí remataria dins del surrealisme.

Segona estació: Nubes. La peça manté el to enigmàtic, ara jugant amb els referents de René Magritte. La porta a l'infinit, els núvols, la poma, els barrets i les persones ben guarnides circulen per aquesta mena de quadre dinàmic, que és la coreografia d'Aracaladanza. Sempre hi ha el joc, tot i que puntualment apareixen elements estranys, que poden conduir a un cert misteri i racó de por. Hi ha un notable joc visual, enganys que converteixen l'ombra en la qual domina el cos o que hi juga independent d'ella. L'èxit està en l'alternança i en el fet de posar la llum a davant o a darrere del cos (en realitat, els ballarins) perquè els elements es transformin. Són uns jocs escènics quasi màgics que remeten al joc de Phillipe Decoufflé (Sombreros) o Heiner Goebbels (Eraritjaritjaka).

Finalment, Constelaciones, estrenat el 2013. És un treball apassionant sobre Miró per a tots els públics. Hi ha joc i un univers encomanadís. Brillant. Cal seguir Aracaladanza, faci el que faci. Es tingui canalla, o no.