El Dalí maleït, a Venècia

Fins no fa massa, a Dalí se'l veia com un personatge antipàtic i superficial que amb les seves dèries de pallasso, fatxes i pesseteres embrutava la visió romàntica de l'art. El centenari de l'artista l'any 2004 va marcar un abans i un després en aquesta percepció. Per fi, els experts van començar a separar el gra de la palla. A separar-lo, però també a entendre'l i a valorar-lo en tota la seva dimensió. Sense el personatge, irònic i trampós alhora, no es pot comprendre Dalí. El personatge és una obra més seva. I pionera. Com diu Manuel Borja-Villel, director del Museu Reina Sofía, Dalí és el primer que s'adona que “l'artista ja no és una figura heroica i romàntica, sinó algú que es mou en un món on la cultura forma part de l'oci i l'entreteniment”.

Aquest Dalí que s'anticipa a la postmodernitat, que desbrossa el camí de les performances, dels happenings i del pop art, es manifestarà “com un fantasma” al pavelló espanyol de la pròxima Biennal de Venècia, cridat pel comissari Martí Manen (Barcelona, 1976), que tot just dilluns recollia un dels reconeixements del sector de les galeries d'art catalanes, els premis GAC, pel programa d'exposicions que va desplegar el curs passat al centre de la Fabra i Coats, junt amb David Armengol. En el qual, per cert, va incrustar algunes referències al geni empordanès.

Manen pertany a una nova generació d'estudiosos que ja no només no té ni el més mínim prejudici amb el Dalí pintoresc i excèntric, sinó que, a més, hi detecta tota la complexitat, la riquesa i la pervivència del seu llegat artístic. Amb el seu projecte per al gran esdeveniment de la ciutat dels canals, de títol Los sujetos, s'ha proposat “resituar la figura maleïda, oculta i incòmoda de Dalí en un discurs contemporani”. Reinterpretar-lo des de l'actualitat. Buscar en les pràctiques artístiques d'avui “els links” que dirigeixen al sentit d'aquest personatge tan extravagant, ambivalent i controvertit que “Dalí s'inventa a la mida dels massmedia per dir i fer el que li rota”. El Dalí que es burla i trastorna les normes i les convencions amb la seva indefinició sexual, les seves boutades polítiques, però també quan perverteix les lògiques del mercat de l'art amb l'escàndol de les signatures en blanc, “un pronunciament artístic potentíssim”, assenyala Manen.

El “fantasma” de Dalí es passejarà amb total llibertat per dins del pavelló espanyol de la Biennal. Però sense les seves obres. No n'hi haurà ni una. Dalí hi serà sense ser-hi. Ell és només el “punt de partida” d'una exposició que el comissari ha concebut tot compenetrant el treball dels artistes Helena Cabello (París, 1963) i Ana Carceller (Madrid, 1964), Pepo Salazar (Vitòria, 1972) i Francesc Ruiz (Barcelona, 1971). “No representen Dalí. No l'il·lustren. Ens ajuden a rellegir-lo des de l'actualitat”, insisteix Manen. Un projecte col·lectiu que desafia el model personalista de pavelló que l'Estat espanyol sempre du a Venècia. Manen ha tingut molt en compte el context de crisi i les cada vegada més escasses oportunitats que tenen els artistes nacionals per consagrar-se a escala internacional.

La Biennal no s'obrirà fins al maig, però aquests dies, fins a finals de setmana, s'exposa a l'espai El Palomar (carrer Elkano, 43 bis) de la capital catalana un avanç del que serà el pavelló espanyol. Un petit però contundent tast que prefigura part de l'aportació de Francesc Ruiz al projecte conjunt. Ruiz, un nom imprescindible de l'escena artística barcelonina des dels noranta, afiliat al còmic expandit, ha gestat una proposta que pivota al voltant de dos enigmàtics personatges del fumetto eròtic gai italià dels anys setanta i vuitanta, avui oblidats: Rolando del Fico i Gary de Sukia, aquest segon, amb un èxit als quioscos que va arribar a traspassar fronteres de tot Europa.

Ruiz els reivindica per “donar visibilitat i reflexionar sobre la memòria LGTBI [lesbiana, gai, transgènere, bisexual i intersexual] i el llegat perdut de la cultura popular”. El seu principal aliat serà una publicació per entregues que els visitants de la Biennal localitzaran en diferents punts de distribució amagats als Giardini de Venècia. Un format i una experiència de tall detectivesc que enllacen amb altres treballs anteriors de Ruiz, com ara el còmic Soy sauce, que va crear per a l'Espai 13 de la Fundació Miró.

El recorregut començarà al pavelló espanyol amb un primer fascicle que inclourà la pista per aconseguir el següent, i així fins a completar una ruta sencera i, també, el còmic sencer. El públic s'haurà de capbussar en les vivències i evidències de Rolando i Gary, paradigmes de gairebé tots els estereotips de l'homosexualitat, i haurà de sintonitzar amb els seus codis secrets: uns recursos iconogràfics –àngels, salamis...– que el pare espiritual del còmic original, l'editor Renzo Barbieri, feia servir per camuflar les accions de sexe. A pertot dels jardins venecians hi haurà picades d'ullet a aquests misteriosos dibuixos. No passarà desapercebut. I tant Ruiz com Manen ho saben. El risc no els espanta.

Per a Manen, va ser “una sorpresa total” que el seleccionessin per dirigir l'esdeveniment venecià. I ell correspon a la invitació amb una proposta que, de sorprenent, també ho serà. Tota la resta és, per ara, un secret que ja s'anirà desvetllant. Francesc Ruiz prepara una altra peça vinculada al món de la premsa. Cabello/Carceller, una aventura que celebrarà la barreja d'identitats de tot tipus. I Salazar, amb tot el seu variat repertori de llenguatges, promet una gran instal·lació. Complexitat, sensualitat i potència són, diu el comissari, els perfums que emanaran del pavelló. “No serà un pavelló fred, hi explicarem moltes coses”, conclou.