Arnau Pons, lector d'Antonin Artaud

Arnau Pons, poeta, traductor i assagista, ha reeditat en forma de plagueta l'assaig Sans limage (Roure Edicions, Barcelona, 2014), prèviament publicat al volum col·lectiu Artaud, autour de Suppôts et Suppliciations (Presses Universitaires de Paris Ouest, París, 2013), editat sota la direcció d'Alain Milon i Ricard Ripoll. Aquest volum va ser la publicació resultant del Col·loqui Internacional Antonin Artaud que tingué lloc els dies 17, 18 i 19 de juny de 2010 a l'Arts Santa Mònica, organitzat per la Universitat Autònoma de Barcelona en col·laboració amb la Fundació Palau i Fabre.

Aquest assaig d'Arnau Pons sobre l'escriptura d'Antonin Artaud (1896-1948) planteja algunes de les qüestions que s'han formulat amb urgència en els escenaris polítics més recents: quines són les violències necessàries que cal fer per sobreviure, per pensar, o per no estar morts? Quines són, en canvi, les violències de les quals ens hem de desfer, que hem d'allunyar perquè no són les nostres?

A partir de dues imatges del mateix Artaud, una fotografia de 1930 i un autoretrat de 1946 dibuixat amb llapis, Arnau Pons desplega algunes violències infligides sobre la seva psique i cos, i de les quals Artaud es va defensar a través de l'escriptura: no només la violència de les institucions mentals sobre el “poeta boig”, sinó també la de la institució literatura. L'academicisme literari sempre va ser per Artaud una violència patida, com ho demostra la seva manera de combatre amb la poesia els gestos literaris instituïts i altres formes de dominació que va anomenar mites, idees o ideologia.

Desajustant els sentits donats de les paraules i del llenguatge en general, l'escriptura d'Artaud és potser un dels grans exemples de com el filòsof francès Jacques Derrida va concebre l'espai literari. Per Derrida, la literatura és el lloc on tot hauria de poder ser dit i allà on el fet mateix de poder-ho dir tot –incloent-hi les formes d'autolegitimació i d'autocensura més refinades–, no eximeix sinó que atorga a l'escriptor la responsabilitat de l'escriptura. La responsabilitat de la poesia és un dels fils de l'assaig d'Arnau Pons, que ressegueix les crítiques d'Artaud a totes aquelles influències, forces i tradicions que atenuen les reivindicacions revolucionàries del cos i de l'art en general. L'escriptor és l'encarregat de destruir prejudicis, un cop experimentada la seva aguda sensibilitat a percebre la submissió. Artaud escriu: “Sempre m'he preguntat què és allò que provoca en la història la nostra submissió de nosaltres com a individus a aquesta mena de coerció desarmada...”

Arnau Pons reprèn la que és segurament una de les interpel·lacions més punyents de la poesia d'Artaud: la lluita del jo contra el jo que som; la batalla del jo contra les formes de dominació de nosaltres mateixos, d'autocensura, d'automitologia i autoraonament. Són pròpies de cada època i de cada rostre. Per això caldrà foradar imatges i no idolatrar icones (tal com ho anuncia per homofonia el títol de llibre: Sans l[']image –sense la imatge). Però també i sobretot: caldrà no llimar, no allisar, no polir, no retocar. Caldrà pensar sense llimar –sans limage.