Còctel de temes

Després de les recomanables El país dels crepuscles (Alrevés, 2013) i Les mans del drac (Llibres del Delicte, 2014), ens arriba la nova obra de Sebastià Bennasar, On mai no creix l'herba. En la primera mostra tot de personatges i trames que es creuen en un paisatge nevat pirinenc, amb un gust clàssic actualitzat; en la segona, a banda de també fer entrar molts personatges i trames creuades, ofereix una magnífica paròdia dels best-seller de Dan Brown; a On mai no creix l'herba Bennasar ha quedat a mig camí entre l'una i l'altra. I això pot desconcertar el lector. Si es llegeix de manera diguem-ne seriosa, un seguit de situacions resulten inversemblants i narrades tirant pel dret. Si es llegeix com una paròdia, li falta humor i li sobren escenes sòrdides i discursos morals.

La trama ens presenta l'Ariadna –una jove de 25 anys tenallada per una venjança pendent–, que lidera una banda de mitja dotzena d'adolescents de la Verneda que roben per encàrrec, venen droga i funcionen com un híbrid entre els Ocean's Eleven i aquell tèrbol Circo de los Muchachos. També hi ha Marc Farré, l'antic propietari d'una pista d'esquí que va perdre el negoci per culpa d'un error en la previsió del temps i que, després de passar set anys a la presó, decideix assassinar els homes del temps de TV3. Finalment, un quartet de neonazis vol segrestar la Moreneta per aturar el procés sobiranista i un tal Ricciardi persegueix la màfia italiana a casa nostra.

El ritme alt i sostingut i els deliciosos parèntesis gastronòmics són algunes de les constants de l'autor, també en aquest còctel en què se'ns parla de prostitució, atur, immigració (de l'antiga i de l'actual), màfia, drogues, feixisme, delinqüència, independentisme, corrupció policial i, entre altres temes, fins i tot de barreres arquitectòniques.