lletres
carlos zanón
La banda que va salvar el ‘punk'
Malpaso publica el cançoner dels temes de Joy Division, amb pròleg de la vídua de Ian Curtis
Els Joy Division van ser una banda d'un existencialisme fosc però mai impostat. Real, humil pel que fa a la seva grandesa i honesta amb el seu art. Si hagués estat un producte, el dissenyador de campanya hauria estat digne de ser estudiat a universitat i campus de màrqueting. Gairebé tot ho van fer d'una manera definitiva i incontestable. I les decisions sempre van ser encertades. Van ser un núvol tòxic que des de la ciutat que va inaugurar la Revolució Industrial, Manchester, va impregnar de radioactivitat bandes, modes, estètiques i referents, fins als nostres dies. Techno, gòtic, sinistre, dance, el que vulguis. Són bandes epifàniques que no només assoleixen les exigents fites artístiques que es proposen, també aconsegueixen escampar el seu missatge individu a individu. Tots els que van veure en directe els Beatles, la Velvet Underground o els Sex Pistols van muntar una banda. Els Joy Division pertanyen a aquesta divisió.
El punk es va cremar en el seu nihilisme hooligan. I el sistema el va engolir ràpidament, preparant-se per canviar Adam Ant per Sid Vicious i venent jupes negres a Harrods. I cap problema. El vocalista Ian Curtis i els seus companys (Bernat Sumner, Peter Hook i Stephen Morris) van trobar la porta a través de la qual part de l'essència del punk va poder sobreviure amb una certa dignitat. Els Joy Division eren quatre paios normals que anaven de paios normals. En una ciutat que era un escenari apocalíptic de magatzems buits, treballadors a l'atur i generacions perdudes. És a dir, el paradigma punk de no més herois que havia estat traït per totes les figures emergents (Pistols, Clash i altres) els Joy Division el mantenien. No era qüestió de canviar ídols per ídols, sinó que era el “tu pots fer-ho sol”, “has de cridar més fort abans que el No Res se t'empassi”. A més, Ian Curtis, cantant de la mena Jim Morrison, havia canviat l'excés per la introspecció. La promiscuïtat i l'exhibicionisme, per una habitació tancada, Kerouac per Dostoievski, que va donar la cobertura intel·lectual, ànima i també física, espasmòdica. A les seves lletres es podia rastrejar una barreja absurda en què tot acabava per tenir sentit. Ballard, Burroughs, Kafka, Orwell, el gueto de Varsòvia i desfilades nazis. La incomunicació, la ciutat com un cos zombi en què no et pots perdre ni fugir-ne. Stooges, el Bowie del Low, la Velvet del Sister Ray, Kraftwerk, Can i les flames punkarres. Curtis i els Division decideixen que cremar Londres és infantil i no deixen de donar menjar al Monstre. El foc ha de ser interior. Has d'implosionar. Has de sentir-te abjecte i rebel, únic i ningú. Els Joy Division eren punks en intensitat elèctrica i passió tribal però traspassen unes quantes línies desconegudes. Van inventar-se el postpunk, la cobertura intel·lectualoide –krautrock i llums encegadores– d'un moviment més enllà dels eslògans i les mamarratxades.
Sobre les decisions encertades
No van signar per una major, RCA, sinó per un projecte personalíssim de Tony Wilson que va crear un aura de misteri i de bon gust neoclàssic i germànic: la independent Factory. Tot es cuidava al màxim. Les portades. Les fotos. El minimalisme. També hi va contribuir i molt el drogata genial del productor: Martin Hannet. Perquè sí, hi havia la música, però Hannet va plantejar les cançons dels Division més enllà d'acords i melodies. Com habitacions buides, blocs de ciment, carrers d'una ciutat impossible, alienada, en blanc i negre. Un lloc per desaparèixer, per intentar ser algú i fracassar. Al voltant dels músics va nodrir l'atmosfera d'efectes, delays, sintetitzadors, silencis i gots trencats, soroll d'ascensors i boira de derrota i redempció. I també els (bons) músics. El baix de Peter Hook per primera vegada al pop està de manera obsessiva i definitiva enmig de la cançó. Serà la guitarra solista del postpunk. Sumner, a la guitarra solista, marginada per l'ús rocker que se'n va fer als anys setanta, serà ambiental, una serra mecànica que nodreix espais, que et perfora el cervell però en un plànol secundari, sempre inquietant, mai supèrflua. La bateria és enregistrada a fraccions, caixes de ritmes, pluja de sons sintetitzats. Les cançons eren atmosferes, ciutats expressionistes. I la veu i la freda però alhora sincera emotivitat de Ian Curtis, esdevenen un Gregor Samsa convulsat pels seus problemes mèdics (patia epilèpsia severa), emocionals i sentimentals. Un vocalista i lletrista que et barrejava vàlium i amfetamina a la mateixa cançó. Cremant-te sense notar-ho com quan poses la mà damunt el gel.
És fascinant l'evolució com a lletrista, del primer LP, Unknow Pleasures (1979) a Closer (1980), amb el hit menor Love will tear us apart com a coda perfecta. Curtis interioritza l'arquitectura, el dolor i les cadenes de l'amor i la lleialtat, les seves contradiccions i la seva doble vida marital amb dona (Deborah) i amant belga (Annik Honoré). Ian Curtis es va suïcidar el 18 de maig del 1980 penjant-se a la cuina de casa seva després de veure a la tele Stroszek, de Herzog, i mentre sentia les cançons de The Idiot, d'Iggy Pop. En un món tan fals i sobreactuat com el del pop, va ser un paio que, després d'anunciar-ho, ho va fer. I no era una sobredosi ni un accident. Era un acte voluntari. Un No future de veritat, no com els dels altres o irresponsable o de photocall.
L'editorial Malpaso publica el cançoner dels temes de Joy Division, amb pròleg de la vídua de Curtis i del crític Jon Savage, reproducció dels quaderns que Ian guardava en carpetes i bosses de plàstic, materials de l'època, així com les 40 composicions de Ian Curtis traduïdes al castellà. En cuerpo y alma, es titula, amb una edició cuidada i mimada al màxim que produeix el millor efecte que pot tenir un llibre d'aquestes característiques: que vagis a buscar els discos d'aquests paios per confirmar que sembla que hagin estat enregistrats fa deu minuts. I que l'infern està gelat i crema.
