Reportatge

‘in memoriam'

Francesc Parcerisas

Carles Miralles, l'amic

El poeta, crític i traductor Francesc Miralles descriu la buidor que li han deixat, després de més de cinquanta anys d'amistat, Carles Miralles i Josep Miquel Sobrer, traspassats amb poques setmanes de diferència

Va anar amb la cadira de rodes
a la V de l'11
de Setembre

Vaig conèixer Car­les Mira­lles quan érem uns noiets de 17 anys que arribàvem a la Uni­ver­si­tat de Bar­ce­lona ate­mo­rits, deso­ri­en­tats, i dis­po­sats a des­co­brir el món: un món, el de la uni­ver­si­tat, que a les famílies res­pec­ti­ves tots érem els pri­mers a tre­pit­jar. Això pas­sava el 1961 i el món havia començat a can­viar amb la pri­mera gene­ració nas­cuda a la post­guerra, la que duria el con­sum, els Beat­les, l'eman­ci­pació de les noies, el 600, els desit­jos de can­viar el món, etcètera. Ales­ho­res Eisen­hower, Churc­hill, Sta­lin, De Gau­lle... eren noms fami­li­ars a les notícies i als cine­mes, el NO-DO, sem­pre s'ini­ci­ava amb la veueta escar­ran­sida del Gene­ralísimo o amb les glòries espor­ti­ves nar­ra­des per Matías Prats. Com a joves, cons­ci­ents de tot el que havia de can­viar, segu­ra­ment crèiem que ens havíem de men­jar el món, tot i que no sabíem del cert quina cosa era, el món, però com­preníem que allò que ens envol­tava era d'una gri­sa­lla fei­xuga, sense cap volada, poli­cial, opaca, amb els blancs i negres de les fotos d'aquells anys. En aquell ambi­ent, entre aque­lles espe­ran­ces, alguns d'aquells noiets ens vam fer molt amics.

Se'm fa difícil par­lar, car­re­gat amb l'amis­tat recon­for­tant i tos­suda de més de 50 anys, d'en Car­les Mira­lles i d'en Josep Miquel Sobrer, amb qui vam for­mar una mena de “trio de la ben­zina” (és una expressió ben bé de l'època). Els tres dis­cutíem i xerràvem de tot, de lli­bres, dels pro­fes­sors, de les ambi­ci­ons, de la religió, de l'exis­ten­ci­a­lisme… i com­partíem, dife­rents com érem, mol­tes inqui­e­tuds. La més per­du­ra­ble –tot i que ales­ho­res no ho hauríem sos­pi­tat– ha estat la lite­ra­tura, la poe­sia. Una manera d'enten­dre el món que ens ha acom­pa­nyat tota la vida.

Amb menys d'un mes de diferència, el gener pas­sat, Josep Miquel Sobrer i Car­les Mira­lles han mort i jo m'he tro­bat, de sobte, enca­rat al gener més cruel: sense els amics en qui saps que pots con­fiar o des­fo­gar-te mal­grat les sepa­ra­ci­ons, els allu­nya­ments, els silen­cis, sense els amics amb qui pots mirar enda­vant i endar­rere perquè heu tret junts el nas a la vida. En una ocasió, ade­le­rats per algun arti­cle de Cela a Pape­les de Son Arma­dans, vam voler escriure alguna cosa sobre Sil­ve­rio Lanza, un per­so­natge estra­fo­lari del món bohemi del Madrid de prin­ci­pis de segle XX. L'únic lloc on es podia tro­bar algun lli­bre seu era a la bibli­o­teca Arús, ales­ho­res tan­cada al públic, però vam acon­se­guir, no recordo ben bé com, que ens tre­gues­sin els lli­bres i poder-los con­sul­tar en una saleta de l'Ajun­ta­ment! Qui­nes dèries, quins anys! A casa també guardo el pri­mer volum del Tea­tro Com­pleto, d'Azorín, que, una tarda de badar per lli­bre­ries de vell, vam com­prar entre els tres i que ens van relli­gar en una boti­gueta del car­rer Pro­vença; al pri­mer full tot tres hi vam estam­par, a manera de recor­da­tori, la firma. El lli­bre segu­ra­ment no val gran cosa, però l'objecte físic és una de les penyo­res de l'amis­tat que ens unia.

Car­les Mira­lles, quan va morir Josep Miquel Sobrer, va fer l'esforç d'escriure l'últim arti­cle a l'amic en aques­tes matei­xes pàgines i, en la con­dició en què es tro­bava, lúcid i exacte com sem­pre, va tro­bar les parau­les pre­ci­ses: “Sóc al fons de la deso­lació.”

Fruits més i més assa­o­nats

El fons de la deso­lació quan veiem que els amics des­a­pa­rei­xen en un moment en què, havent cul­mi­nat tota una vida de feina intensa i eru­dita, sem­bla que només ens cal espe­rar que ens pro­por­ci­o­nin fruits més i més assa­o­nats. Car­les Mira­lles, que va ser un poeta excep­ci­o­nal, va saber evi­tar –tot i el seu aire i la seva iro­nia sem­pre pro­fes­so­rals– una escrip­tura massa intel·lec­tu­a­lit­zada, massa ribi­ana, per enten­dre'ns. Alguna vegada n'havíem par­lat: davant la dis­jun­tiva del vers bri­llant i fosc, o de l'emoció a peu de car­rer, més pla­nera, crèiem que era la segona opció la que havia d'impo­sar-se. I paga la pena de lle­gir la seva obra de cre­ació sota aquesta clau; per a l'estudiós de Riba, de Foix o d'Espriu penso que, en molts moments, pri­o­rit­zava l'espon­taneïtat de Mara­gall o de Sal­vat-Papas­seit. Sense cap can­di­desa, per des­comp­tat, però sabent que al cap­da­vall els lec­tors també serien “homes entre els homes”.

Hi vaig tor­nar a pen­sar molt sovint quan ens havíem vist aquests dar­rers mesos. L'ictus que l'havia dei­xat ferit li havia con­ser­vat el cap en per­fec­tes con­di­ci­ons, i l'home que havia fet de la seva capa­ci­tat de pen­sar, del seu seny, de la seva memòria i conei­xe­ments, la seva vida, com­pre­nia que la fisi­o­lo­gia havia vin­gut a fer-li una tra­veta cruel: irònic, evi­tava irri­tar-se amb ell mateix, feia broma amb el per­so­nal hos­pi­ta­lari, con­ver­sava amb els amics o posava un escreix de volun­tat per veure si podia aju­dar a redreçar els fats. Va acon­se­guir ser pre­sent a l'home­natge que la Uni­ver­si­tat de Bar­ce­lona havia orga­nit­zat amb motiu de la seva jubi­lació, i va sor­pren­dre molts amb un dis­curs llarg, ina­ca­ba­ble, que jo crec que era una mena de ven­jança diver­tida –tenia un punt mofeta molt espriuà– de fer escol­tar per dar­rera vegada, des de dalt de la tarima de l'Aula Magna, les seves refle­xi­ons. I va dema­nar, igual­ment, que l'empe­nyes­sin amb la cadira de rodes a la V de l'11 de Setem­bre. Hi havia pri­o­ri­tats que per a ell eren molt clares.

Fa uns mesos, abans de la malal­tia, vam estar par­lant del que escrivíem, i em va comen­tar que tenia avançat un lli­bre de poe­mes que s'hau­ria de dir, pot­ser, Tres sui­tes –em va dema­nar, diver­tit, que no pensés que volia afe­gir-ne una més a un lli­bre antic meu que es deia Dues sui­tes…– Em va pas­sar en un mis­satge per cor­reu electrònic els poe­mes que tenia aca­bats i una mena de pla gene­ral del lli­bre en un docu­ment. A la segona part del lli­bre hi ha uns poe­mes en què recorda el seu avi, que por­ten una mena de nota ini­cial que diu: “L'avi és el meu avi matern, que quan jo era petit em duia a pas­se­jar per la ciu­tat, algun cop amb l'àvia, a veure pas­sar els trens, a par­tits de pilota, i de vega­des mun­ta­nya amunt, amb un parxís o una arqui­tec­tura de peces de fusta. Deia coses vaga­ment anar­quis­tes i xocants, un pèl lapidàries i per a mi enigmàtiques. Va enve­llir mala­ment, va per­dre el cap i un dia no em va reconèixer. La seva memòria ve sovint a fer-me com­pa­nyia, i ell ara sem­pre calla; la seva veu, també la poso jo: sóc jo qui ara li explico a ell la vida i m'escolto.”

En el poema que repro­du­eixo a con­ti­nu­ació en aquesta mateixa pàgina, lle­git el dia del seu comiat, m'hi sem­bla veure la veu col­pi­dora i afec­tu­osa –aquell home del car­rer que he men­ci­o­nat abans– amb què Car­les Mira­lles recor­dava els seus, perquè per a mi és també la veu amb què, pas­sats els anys, els seus amics i els seus lec­tors el con­ti­nu­a­rem recor­dant.

A contrallum, part dedins de la porta del balcó

Tendresa del record. Dolor i dolcesa.

Tu vas començar a anar-te'n.

Ulls molt oberts astorats i tot tu

tancat dins teu, tan sol en companyia

dels qui estaven per tu, sobretot ella,

sempre en una altra banda

sense retorn, un lloc molt blanc

i ple de núvols sempre.

Tu vas començar a anar-te'n

poc després de l'edat que jo tinc ara.

Em van saltar les llàgrimes el dia

que ja no em vas conèixer.

Tenia el puny tancat, el dia

que et vas morir; de dins,

quan vaig obrir-lo,

va saltar l'alegria

d'aquell teu tu d'abans,

del teu somrís entre ingenu i astut.

Vaig donar-te la mà tendresa del record

dolor i dolcesa i vas mirar-me

ara amb els ulls serens

plens de claror molt nítida i de mort.

Ella et vetllava encara.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia