entrevista. Eli ‘Paperboy' Reed
cantant
“Honestament, no m'interessa la nostàlgia”
Eli Paperboy Reed torna demà dissabte al Black Music Festival , en aquest cas dins la gira commemorativa del desè aniversari del seu primer disc, Eli ‘Paperboy' Reed sings ‘Walkin' and talkin' for my baby' and other smash hits!, que va presentar al món aquest músic bostonià amb un coneixement gairebé enciclopèdic sobre el gran llegat de la música afroamericana –el soul, el blues, el rhythm'n'blues, el gospel i el fill bastard de tots plegats, el rock'n'roll– i una energia impressionant desplegada en directe.
Eli Paperboy Reed , que l'any passat va publicar el disc Nights like this (Warner), un treball de so més actual, actuarà demà a la sala La Mirona de Salt amb els col·legues que el van acompanyar en la seva primera incursió a l'estudi de gravació, ara fa deu anys, intentant recuperar en directe aquell so primigeni. El bateria Eli Keszler i el baixista Jake Leckie completen aquell trio d'amics que, segons la llegenda, va enregistrar en un sol dia 17 cançons amb una taula de vuit pistes, 12 de les quals es van incloure a Walkin' and talkin'..., publicat inicialment en un tiratge autoeditat de 1.000 còpies en CD per vendre als concerts i ara reeditat en un vinil commemoratiu. A La Mirona tindran com a teloner el grup barceloní de rock and roll Flamingo Tours, amb la cantant Myriam Swanson, dins d'una nit que té també el segell del festival Cruïlla.
Com recorda el naixement del seu primer disc i quina importància va tenir en la seva carrera?
Per a mi va ser un moment transcendental. Era la primera vegada que estava realment tractant d'articular la meva visió de la música i com volia que sonés. La banda i jo sonàvem d'una manera determinada en viu i volíem captar-ho a l'estudi. Tampoc no hi havia una gran previsió: simplement, hi vam anar a tocar i així va quedar reflectit a la gravació. Però quan la vaig escoltar després em va donar prou confiança i vaig saber que realment podia dedicar-me a això per guanyar-me la vida. També va ser la primera vegada que vaig gravar les meves pròpies cançons, i això va ser un gran canvi, perquè abans d'això no em considerava un compositor en absolut.
Els músics d'aquesta gira són els mateixos que van gravar aquell disc. Tocaran molts d'aquells ‘smash hits'? Sonen diferents 10 anys després?
Ara som tots més vells i més savis, això segur [riu]. Estic content de saber que encara puc tocar amb la llibertat una mica imprudent amb què vaig fer aquell primer disc. És genial poder tornar de nou al principi i tocar amb els meus vells amics com ho vam fer quan vam començar. Crec que serem capaços d'injectar nova vida a aquelles cançons, perquè és molt excitant tornar-les a tocar.
Té una visió nostàlgica de la música?
Honestament, no. No estic interessat en la nostàlgia, només estic interessat a tocar música que m'encanta, que és emocionant i que em commou. Realment no m'obsessiona gens comparar el que jo faig ara amb els discos gravats en altres èpoques. Només tracto de combinar tots els elements de les músiques que m'agraden per fer una cosa nova i fresca. M'encanta fer música i, definitivament, no m'agradaria malgastar el meu temps recreant alguna cosa del passat.
Com va anar la seva col·laboració amb el grup gironí The Pepper Pots, a ‘Time and place'?
Ells m'ho van demanar. Jo havia conegut els nois de The Pepper Pots quan vam anar a actuar a Girona i vam estar parlant de treballar junts alguna vegada. Finalment ells m'ho van proposar i vaig pensar que seria una gran oportunitat, ja que mai no havia produït un disc per a una altra banda prèviament. Va ser una experiència increïble: em va encantar passar uns dies a Girona i treballar amb ells, i crec que el disc va sortir molt bé, amb un so excepcional. Catalunya és molt bonica i, evidentment, no és un mal lloc per passar l'estona amb els amics i fer música.
Què en pensa, del ‘revival' del ‘soul' en el tercer mil·lenni i de figures com Amy Winehouse?
No estic gaire segur que hi hagi hagut un revival del soul. Crec que el que passa és més aviat que la gent està començant a adonar-se de com d'important és el soul per al lèxic americà de la música popular. Des dels inicis, la música soul ha estat una part fonamental del paisatge pop, però ara més que mai els artistes i el públic han entès el gran impacte que hi va tenir el soul estilísticament parlant. I això em fa especialment feliç.
Una pregunta personal: els seus cinc discos favorits de tots els temps?
Aquesta és una pregunta impossible de contestar, però aquí van els meus cinc singles favorits de gospel en aquest moment: Let's get together and love, de Rance Allen Singers; Long line of poor folk, de The Thrashing Wonders; Oh yes he will, de The Swanee Quintet; Jordan river, de The Sensational Jubilettes, i Let's go home, de The Gospel Clouds.
En aquesta gira farà uns quants concerts a l'Estat espanyol. S'entén bé aquí la teva música?
I tant que sí! M'encanta venir a Espanya: el públic és fantàstic, el menjar és deliciós i la gent sap com passar una bona estona! Tot el que realment vull és que la gent senti alguna cosa per la meva música i que vulgui ballar amb ella, i això sens dubte passa a Espanya.
Pot explicar quins projectes té entre mans?
Actualment estic escrivint noves cançons per a un nou àlbum i preparant-me per tornar a l'estudi aquesta primavera. També tinc un projecte paral·lel en el qual estic gravant música gospel pel meu compte i, a més a més, escric cançons per a altres artistes. Hi ha molta feina a fer!
Serà sempre el ‘Paperboy', fins i tot quan arribi als setanta anys, com Mick Jagger?
Espero que sempre pugui anar de gira, però en algun moment m'agradaria posar seny i centrar-me més en la tasca com a compositor i productor. Dins del meu cor sento que m'encanta actuar, així que suposo que serà difícil fer-me fora de l'escenari [riu].
