La recança per l'inacabat

Oficiant d'una pèrdua personal, el poeta amic prenia per analogia d'una vida propera la figura del rei Lear, el qui des d'una posició de poder i avantatge, havia imaginat el final de la seva existència tranquil, confortable i sense problemes de cap mena, i després de perdre-ho tot sobtadament, es troba havent d'iniciar un viatge cap a la incertesa i el desconegut, en un àmbit terriblement hostil.

La peripècia de Lear és prou coneguda i arxiglossada per ara entrar-hi, fins al punt de ser figura senyera del sistema simbòlic occidental, al costat d'Aquil·les, Ulisses, Abraham, Moisès, Crist, Hèracles, Èdip, Artur, Hamlet, Don Quixot, Julien Sorel... la tria és, com totes, incompleta i discutible: segurament he d'esperar una xurriacada perquè només hi han aparegut mascles, i s'hi poden afegir sense demèrit Alcestis, Judith, Lucrècia, Clorinda, Armida, Emma Bovary, Anna Kàrenina. El destí tràgic no caracteritza en si mateix, i potser tampoc no ho fa un altre tret comú d'aquestes figures, però una mica més sí, perquè ja no és tan general: l'inacabament del seu recorregut, com se n'estronca del projecte vital per arribar al final en la precarietat, mal que després els hagiògrafs s'ocupin de completar la imatge.

Però, se'm dirà amb tota la raó, que no és aquesta per ventura l'essència mateixa de la natura humana, del seu tracte amb la realitat? Quina vida real acaba amb totes les expectatives i els projectes plenament realitzats, sense cap desig pendent, sense ombres de recança per allò que no has fet? Si justament el pecat original de l'art és presentar coherents i acabades aventures que no aspira ningú a fer-ho en la vida real!

És per tal nostàlgia de la perfecció que ens fascinen els tors, els inacabaments enigmàtics, les raons amagades rere la interrupció i l'abandonament. Ens contempla la galeria d'artistes d'edat provecta, terminals autoencerclats en una genialitat que ja no és d'aquest món: Michelangelo, Rembrandt, Swift –aquest segurament amb Alzheimer, pel que diuen incapaç fins i tot de raonar–, Goya, Beethoven, Bach al cap i la fi, culminant la jugada intel·lectual en el Contrapunt 14 de L'Art de la Fuga, dubtosament anomenat Fuga a Tre Soggetti. De les especulacions sobre les raons i les circumstàncies d'ordre pràctic que expliquin la interrupció de l'escriptura on, pretesament, va morir el compositor, s'ha passat fa un temps a la tesi que Bach va abandonar de forma deliberada la peça tal com està. L'han elaborat Van Houten i Kasbergen uns anys enrere, i més recentment Indra Nicholas Martindale Hugues, de la Universitat d'Auckland.

Les dues teories, de conclusions semblants però amb arguments diferents, es basen en la gematria, la part de la numerologia que estudia el significat dels textos atribuint a cada lletra un valor numèric, l'essència de la càbala, que en música opera entre els alemanys perquè designen les notes amb lletres (do = C, re = D, etcètera). Una magna re-explicació de l'obra, i fins i tot de la vida de Bach, emergeix de tal apassionant i discutible operació que, com va dir Fermat, depassa l'espai aquí disponible.