Una estranya unitat

Josep i Pere Santilari (Badalona, 1959) es defineixen a si mateixos com “una estranya unitat”. Són els misteris, encara per desvelar malgrat els avenços de la ciència, que envolten els bessons univitel·lins. Hi ha bessons als quals, en algun moment de les seves vides, metges o psicòlegs aconsellen algun tipus de separació per poder tirar endavant les seves vides amb normalitat. Als Santilari no els ha calgut. Ans al contrari, perquè la seva és, com ells diuen, “una associació” feliç que dóna molt bons fruits en l'àmbit de la pintura. Per més que la semblança de les seves obres sigui molt gran i que pugui semblar que tinguin una autoria única, els Santilari, que van decidir conjuntament que volien ser pintors als 14 anys, no treballen mai a quatre mans. Cadascú signa el seu quadre. Però, això sí, comparteixen taller a Montgat i posen en comú en tot moment, al llarg del dia, idees i preocupacions estètiques i tècniques. “Ens ho parlem gairebé tot. Només en algun moment potser hem fet una pinzellada en el quadre de l'altre, però és estrany”, asseguren. Recorden que no són els únics bessons artistes que treballen amb un mètode compartit al cent per cent. És cert que actualment a Catalunya hi ha el cas dels germans Josep i Ramon Moscardó, però ells treballen separadament. És una altra història. Els Santilari es comparen més amb uns pintors bessons holandesos del segle XIX, Pieter i David Oyens, que pintaven de manera molt semblant.

Els Santilari també acostumen a exposar plegats (amb web conjunta, també). Ara ho fan, després de vuit anys d'absència, a la seva galeria habitual de Barcelona, l'Artur Ramon. És una mostra que reuneix pintures i dibuixos dels últims anys, sota l'epígraf de L'altra llum. Sense abandonar en cap moment el seu compromís amb la pintura realista, els germans Santilari investiguen i experimenten contínuament. Aquest cop, l'evolució ha vingut a través del dibuix. “En les pintures amb fons fosc, com en les natures mortes del barroc, la llum ve del darrere, però en els dibuixos, amb el fons blanc, la llum canvia radicalment i ve des de fora, de davant de l'obra”, expliquen.

La mostra inclou, majoritàriament natures mortes –algunes amb objectes contemporanis com gots de plàstic–, flors, retrats i paisatges. Un d'ells és una vista des de Montgat del litoral nord barceloní, una pintura de gran format que forma part d'una sèrie de cinc obres que Pere Santilari està realitzant sobre el mateix paisatge, en hores i condicions meteorològiques diferents. “Aquesta és la tercera de la sèrie. És un procés a llarg termini. Potser l'acabaré d'aquí a catorze anys”, diu rient.

En la mostra també es presenten de manera conjunta un conjunt de vanitas contemporànies, que els Santilari han adaptat als temps moderns amb l'aparició d'objectes moderns que substitueixen els que apareixien en les pintures antigues: mòbils com a símbol del coneixement; o una clau d'un Maserati, com a símbol de poder.

Josep Santilari, d'altra banda, és l'autor de la gran tela Ell@, que el director de cinema David Trueba pren com a fil conductor del film documental El cuadro. La pel·lícula, que no s'ha estrenat en sales comercials però que s'ha projectat i es va projectant a diversos llocs (el 10 d'abril a Reus, per exemple), explica l'elaboració del quadre i aporta pistes sobre el peculiar mètode de treball dels dos germans, encara deixant un espai per al misteri.