obituari
santiago vilanova
Adéu a Valentín Rasputin
L'ànima literària del Baikal, escriptor i ecologista siberià, va manifestar el seu desig de ser traduït al català
Valentín Rasputin, el gran escriptor siberià, va morir a Moscou el 14 de març passat, la vigília de complir 78 anys. Era l'ànima literària i la consciència ecologista en defensa dels rius, la taigà i el llac Baikal. Les primeres informacions que durant els anys setanta van arribar-nos dels greus problemes ecològics de l'URSS van sortir de la seva ploma.
Nascut a Ust-Udà, una petita aldea de l'oblast d'Irkutsk, va abandonar la llar familiar per estudiar, perquè l'escola més propera estava a cinquanta quilòmetres. Es va llicenciar en història i filologia a la Universitat d'Irkutsk i va començar la seva carrera literària com a periodista denunciant l'impacte ambiental dels macroprojectes hidràulics a la conca de l'Angarà, l'únic i cabalós riu que surt del Baikal i que desemboca a l'Àrtic. El drama humà i el conflicte polític entre els buròcrates del Kremlin que van planificar la presa de Bratsk i els camperols que veien com les seves isbes desapareixerien sota les aigües, el van motivar a escriure L'adéu a Matiora (1976), que esdevindria la seva novel·la més popular.
El director Elem Klimov (1933-2003) va fer-ne una adaptació cinematogràfica que la Filmoteca de Catalunya va subtitular en català i que es va projectar el juny del 2005 amb motiu del Simposi Internacional d'Escriptors i Periodistes per a l'Ecologia que va organitzar la nostra associació, Una Sola Terra.
Durant el meu segon viatge a Sibèria Oriental, l'octubre d'aquell mateix any, vaig visitar la Casa dels Escriptors d'Irkutsk que Rasputin dinamitzava amb el seu carisma i vam parlar llargament sobre una futura relació entre les literatures catalana i siberiana. La consellera Caterina Mieras estava molt interessada a fomentar-la havent fet ja uns primers contactes amb la presidenta del comitè cultural de la regió, Vera Ivanova Kutitxeva, en el marc de les jornades Sianie Rossiia (“L'esplendor de Rússia”).
Vaig comentar a Rasputin el paral·lelisme de la seva novel·la amb Camí de sirga, de Jesús Moncada, l'univers mític descrit sobre Mequinensa, l'antiga vila de la vora de l'Ebre enfonsada sota les aigües del pantà de Riba-roja. L'endemà, l'escriptor va facilitar-me poder donar una conferència col·loqui a la Universitat Estatal per informar sobre Catalunya i sobre els nostres poetes i escriptors. “M'agradaria ser traduït a la vostra llengua”, va dir-me l'escriptor.
Durant aquella setmana se celebrava el Congrés d'Escriptors de Rússia i vaig poder assistir a un emotiu homenatge al poeta siberià Aleksandr Vampilov (1937-1972), que va morir ofegat sota les gèlides aigües del Baikal en caure accidentalment de la barca mentre pescava. Vam viatjar a les ribes del llac i vam pujar fins al cim d'un pujol des del qual es contemplava el naixement de l'Angarà (paisatge del penúltim capítol de Miquel Strogoff). Rasputin va dipositar un ram de flors silvestres al peu d'un monòlit dedicat a Vampilov i va dirigir-nos unes breus paraules. “La transparència d'aquestes aigües és tal que s'hi pot veure a través de l'aire”, va dir citant Anton Txékhov. “Aquesta és la gran reserva d'aigua dolça del planeta, que podria alimentar tota la població del món durant quaranta anys. Quan torneu a les vostres cases escriviu i parleu de la necessitat de preservar aquest patrimoni de la humanitat.”
Seguidament vam dirigir-nos al port de Listvianka, on una embarcació pesquera ens esperava per traslladar-nos a l'altra riba del llac. Durant aquell esplèndid dia de tardor vam navegar entre cançons tradicionals i poesies, gaudint de la cuina tradicional a base d'òmuls fregits, fumats i crus regats amb vodka.
Valentín Rasputin va ser també un humanista vinculat a la cultura popular i camperola. Després de la mort de la seva filla Maria en un accident aeri, va anar a viure a Moscou, on va ser respectat pel president Vladímir Putin a causa de la popularitat de la seva obra literària, adaptada al cinema i al teatre: més de vint novel·les i narracions que són com un retaule de gents, costums i paisatges siberians.
Rasputin va rebre els més prestigiosos premis: el Dostoievski, el Soljenitsin i l'Aksakov, entre d'altres, i el Global 500 de la UNEP (1988) pel seu activisme ecologista.
Veurem si, finalment, Putin opta per desmantellar o reconvertir les indústries que encara amenacen “l'ull blau de Sibèria” i promou el desenvolupament ecològic entorn del llac. Seria el millor homenatge a la memòria del que, per compromís social i mèrits literaris, podia haver esdevingut el primer premi Nobel de Literatura rus del segle XXI.
