‘in memoriam'
Lluís Urpinell-i-Jovani
Joaquim Molas: 44 anys
Molas va morir el 16 de març passat. El poeta i exalumne seu Lluís Urpinell-i-Jovani s'acomiada amb aquest article de 44 anys d'amistat amb el mestre
i Batllori era fill del músic Isidre Molas i Font
Vaig anar a veure en Joaquim Molas –aquest cop, m'hi acompanyà el poeta i traductor Jordi Vintró, que encara no havia tingut ocasió de conèixer-lo personalment– el proppassat dijous 12 de març. Aquest cop, respectant el consell dels metges, es tractà, tan sols, d'una visita-de-pujar-i-baixar, ràpida. Realment, en menys d'un mes, Molas havia sofert una forta davallada de salut (“Ara, estic desnonat, pel que fa a qualsevol tractament contra el càncer de pulmó, de part de l'Hospital Clínic, i em veu un simptomatòleg...”, m'havia comentat per telèfon). Sigui com sigui, en cap moment no vaig pensar que el seu traspàs havia d'ésser tan ràpid –de dijous 12 a dilluns 16–, però, la mort, es veu que, sovint, té pressa a endur-se els millors (i no recorro, ara i ací, a cap tòpic)!
Aquella tarda vam tenir, encara, prou temps per repassar, en mots seus, alguns moments “feliços” de la seva vida intel·lectual: “A la meva vellesa –immediatament, però, canvià aquest sintagma per “a la meva mort”(!)–, recordo molt bé els primers anys de docència a l'Autònoma, la innovadora revista de poesia Tarotdequinze” –que vam cofundar, codirigir i publicar, amb el seu suport, en Jaume Creus, un altre alumne autonòmic, i jo mateix–, etcètera, i poguérem, també, revisar breument els quaranta-quatre anys d'amistat i de tasques dutes a terme conjuntament: la presentació, futurista, que ell féu, a la darreria dels anys 80, de les “estovalles poètiques” en un restaurant de la cadena Medas, a l'altura de Montcada i Reixac, a tocar de l'autopista A-7; el magnífic pròleg que accedí a escriure'm per a l'edició facsímil de La Llumanera de Nova York, que, quan veié, de nou, la llum, celebràrem tot prenent un “platillo d'en Guti” –anomenat així, pel xef, en honor del polític del PSUC– al restaurant Can Parellada, al Barri Gòtic), etcètera, i un joc literari, divertit –potser el seu darrer text, que, eventualment, miraré de publicar–, que havíem encetat i tancat no feia gaire: Diàleg de dos moribunds. En efecte, ens escriguérem sengles semblances biogràfiques, que signàrem contraposadament: ell, la meva, i, jo, la seva.
El proppassat dimecres, només entrar al Tanatori de les Corts, em vaig trobar l'Eliseu Climent, sempre afable, que em comentà: “Se n'han anat tots: en Comas, en Riquer, en Castellet...; ell ha estat el darrer!”, i és, d'alguna manera, ben bé així.
Amb la desaparició de Joaquim Molas se'n va un mestre –el mestre!– de joves talents –que ara ja voregen o superen la seixantena, o que, dissortadament, ja han traspassat–, ço és, un descobridor, per a ells, d'un món literari (i, doncs, cultural i polític) que el franquisme havia mirat de sebollir i, en definitiva, un estudiós –un “científic”, anava a dir– de la cultura literària catalana, sempre atent i amatent a tot el que s'esdevenia al seu voltant.
Fa uns tres mesos, en una de les visites a casa seva, em demanà si coneixia el “jove” poeta Josep Pedrals, l'obra del qual en Pere Gimferrer, digué, li havia recomanat de llegir... Al cap d'una setmana, vam anar-lo a veure plegats, en companyia de la poeta i rapsoda Mònica de Dalmau i del poeta i cantautor Víctor Obiols/Bocanegra.
Fou, aquella, malgrat la ja delicada salut de Molas –aleshores, però, encara hi sentia i no necessitava oxigen clínic–, una matinée memorable, com em confessà al cap d'uns dies, amb ganes, encara, de poder repetir-ne d'altres –cosa de què, ara mateix, m'alegro doblement–. En Pedrals li duia els seus llibres, que li volia dedicar..., però en Molas, per sorpresa d'aquell, s'anticipà i li digué que, feia temps, ja els havia comprat i que els tenia (en algun indret de la seva immensa biblioteca) ben llegits. L'Obiols/Bocanegra li parlà una bona estona de la seva obra poètica –que ell, en part, ja coneixia (concretament, el seu Opus Zero, que du un pròleg de Joan Brossa)–, els primers vint-i-cinc anys de la qual acaben d'ésser aplegats en un volum (Sol de lluna ple; Editorial Els Llums, Barcelona), i del seu vessant musical, i, Molas, de son pare, el gran innovador de la psiquiatria a casa nostra i un dels darrers mecenes culturals, que ell havia conegut i amb qui havia compartit, temps ha, mesa de jurat literari.
En aquella avinentesa, tractàrem, també, del tema dels drets d'autor i de si es pot viure d'escriure, en català, a Catalunya. Molas adduí la figura de son pare, el músic Isidre Molas i Font, que, explicà, ho havia aconseguit els darrers anys de la seva vida. Paral·lelament, reobrírem la qüestió –sobre la qual dúiem, ambdós, força temps treballant– de com promoure a bastament la poesia catalana i, un cop més, concloguérem que calia interessar les multinacionals –Vueling, per exemple, li havia insinuat, uns mesos enrere– com a copatrocinadores –conjuntament amb els organismes oficials culturals, ara força depauperats– de DVD (a quatre llengües) sobre autors catalans, espectacles lírics, etcètera. Aquest pla, no cal dir-ho, roman pendent, i, doncs, l'hauré de reprendre en solitari...
He volgut demostrar, amb tot això, que Molas fou, sempre, un treballador de la cultura catalana, coherent, fins al darrer moment. I, per acabar aquesta petita crònica vital, m'abelliria palesar que, per mitjà dels discursos que es feren a la cerimònia de comiat, es digueren més de quatre veritats –cito de memòria– sobre la seva persona.
Així, entre altres, l'historiador Josep Fontana remarcà la independència de pensament de Molas –“que arribà a produir enveges en més d'una ocasió”– i la seva lluita, tothora, en favor del redreçament cultural català –“potser, si m'hagués dedicat a la literatura castellana, m'hauria fet ric i hauria estat més conegut, però no ho vaig fer”, li havia comentat–, ja des de la mateixa etapa franquista –“alguns representants de la qual encara no l'han abandonat”, inserí dins el seu parlament–. El dramaturg Josep Benet i Jornet relatà anècdotes personals, com les passejades-tertúlia (d'anar-i-venir) que feien per l'Eixample des del vespre fins a la matinada, en sortir de les classes de Molas als Estudis Universitaris Catalans –de les quals remarcà la dedicada al modernisme, que els assistents consideraren tan genial que, al final, es posaren, tots, dempeus–, i féu avinent que, per a ell –i per a molts d'altres, entre els quals m'incloc–, Molas fou un “mestre i un amic”, i, també, d'alguna manera, “un pare”. Finalment, Isidre Molas clogué l'acte, laic i molt cordial, dient que “estava molt orgullós d'haver tingut en Joaquim com a germà gran”. La Lacrimosa, del Rèquiem de Mozart, acomiadà, per desig exprés de Molas, tots els assistents a la dita cerimònia.
Dimecres 18 de març, érem molts al Tanatori, sí, però no hi érem tots.
Adéu-siau, Molas, i, un cop més, moltes gràcies!