Radiografia de la societat actual

Una dona que passeja per la platja de Barcelona cau exhausta, desmaiada. Un avís telefònic engegarà una ambulància que la traslladarà a l'hospital de Sant Pau. La dona inconscient no porta documentació, ni joies, ni cap objecte. Només du uns tatuatges als peus amb molts noms estranys. D'entrada, ningú la coneix. Però sí que la identifica, no sense dubtes, la infermera Cèlia, la protagonista principal del relat: “Era impossible que fos ella, feia vint-i-cinc anys que la Martina Constants havia desaparegut sota les aigües del canal de la Mànega.” Oficialment era morta, desapareguda en un naufragi.

Tardarà molt temps a recobrar el coneixement, la Martina. El suficient perquè la Cèlia recordi l'amistat profunda i sentida que hi havia entre elles dues i la Nora, quan encara eren adolescents. Totes tres tenien la dèria d'estudiar infermeria. Una obsessió que les va portar a passejar en una nit plujosa pels jardins de l'hospital de Sant Pau on va desaparèixer la Martina misteriosament. I amb ella es van fondre els sentiments que les unien.

En una trama d'anar i venir en el temps dins d'un trencaclosques ple de misteris i mentides, amb els problemes afegits per la lenta recuperació de la morta que apareix viva, es va desenvolupant el relat. I no serà precisament la Martina, amb amnèsia total, sinó la Nora, la que es desplaçarà a terres llunyanes per començar a trobar les petjades d'aquells anys misteriosos i sorprenents.

Un temps que també serveix per ficar-se fins al moll de l'os dins d'un altre escenari intrigant: l'hospital de Sant Pau. Relats d'intriga, de vergonya, d'humiliacions professionals, però també de dignitat que es desenvolupa ja en un edifici nou i amb poca ànima. Allà trobarem la veu invisible de les infermeres que hi treballen dia i nit i que ofereixen generosament benestar i alegria als malalts, malgrat les baixades de sous i l'augment de feina. L'hospital també serà escenari d'una revolta de la joventut barcelonina que dorm cada nit dalt d'arbres barcelonins, seguint la petjada d'Italo Calvino a El baró rampant. I amb protagonistes entranyables com la mare de la Cèlia, també infermera però jubilada, l'exemple de la sensatesa davant d'esdeveniment inesperats.

Novel·la de passions: per la professió d'infermeria, per l'hospital de Sant Pau, pels llibres, per la denúncia de les retallades sanitàries, per la revolució juvenil gestada el 15-M, per l'amistat, per la vida. Resultat: un bon cop de puny al cor de la societat actual. Històries ben encaixades per formar una narració homogènia, acolorides amb un llenguatge clar, diàfan, que si es llegís en veu alta penetraria més per l'oïda que amb els ulls. Una melodia que se segueix harmònicament, malgrat els continus canvis narratius d'escenaris i personatges. Una virtut que és deguda a la professió de guionista de Gisela Pou, i que ha deixat petjada en sèries emblemàtiques com La Riera, Ventdelplà, El cor de la ciutat i Isabel.

Una novel·la atractiva, que fa una radiografia global de la societat actual ben directa i sense concessions. L'escriptora i guionista ja havia publicat les novel·les Soroll de fons (1989), Sense la mare ( 2008) i El silenci de les vinyes (2011).