Carregats de present, i de futur

El disc Present és una de les revelacions de la temporada de dos joves veterans de la nostra escena jazzística, la pianista vilanovina Elisabet Raspall i el guitarrista argentí Dani Pérez. Tots dos han estat solistes en infinitat de projectes, exerceixen la docència en les escoles més prestigioses del país i aposten per una via independent, que sovint els fa produir els seus discos amb l'únic suport de la qualitat. Els trobo a la Cova vilanovina –música en directe i copes a preu de bar convencional– després d'un concert al Vendrell, ciutat on precisament es va gravar el disc. L'endemà, parlo amb Raspall sobre algunes de les sensacions de Present, i la pianista incideix en el treball amb l'esmolada manera de tocar del guitarrista: “Per a mi i per a molts més, el guitarrista Dani Pérez és un dels millors, dels més interessants i admirats músics d'aquest país... imagina't, doncs, la meva satisfacció màxima en compartir aquest projecte amb ell, gaudint del seu fantàstic talent a l'hora de crear bellesa i donar forma a tot un repertori original, amb total entrega i entusiasme... un autèntic i veritable luxe!!! A més, en teníem ganes, ja havia col·laborat feia temps en altres projectes meus, concretament en formació de quintet.”

Sobre el disc, valora que Present, com la resta de la seva obra, representa un recull d'experiències i moments viscuts, de sentiments personals: “La meva música surt i està basada en la vida d'una manera sincera, amb un estil que no busco, que es troba, i es manifesta, expressant sentiments quotidians (alegria, tristesa, passió, desídia, esperança, melancolia...) Present és aquí i ara, moment real, viure'l amb consciència seria l'objectiu més ferm per viure una vida plena i satisfactòria... també és un regal.” El fet de presentar un disc a duet se salva pels moments d'inspiració que caracteritzen aquests dos grans improvisadors de l'escena, que Raspall defineix com un luxe: “Treballar amb en Dani és molt fàcil, entén a la perfecció la intenció de la música, subratllant el sentit melòdic (per això tants unísons) i enriquint amb creativitat i rigor el sentit harmònic i rítmic. El resultat és el d'engrandir els dos instruments, piano i guitarra, a vegades injustament allunyats, incompatibles, passant aquí a crear una nova sonoritat conjunta. Ens interessa molt la interacció i fusió dels dos instruments.”

Quan enfoquem el tema de les etiquetes, la vilanovina no s'està de recordar alguna anècdota sucosa: “M'agradaria fugir de les etiquetes i allunyar-me dels intel·lectualismes, però entenc que les coses necessiten el seu nom. Jo potser l'anomenaria jazz d'autora, amb molts ingredients d'altres músiques que m'han influït al llarg de la meva vida (clàssica, bossa nova, country, folk, pop, world music...), amb una presentació jazzística de tema (estructura) i improvisació damunt d'aquesta forma. La millor floreta que m'han dit mai és que no sembla jazz.” [riu]

Sobre el panorama intergeneracional de la música culta que s'està vivint al nostre país i el que han provocat les escoles de músics, a part d'una allau d'instrumentistes de jazz, Elisabet Raspall parla amb convicció, de manera positiva sense dubtar-ne: “La meva feina a l'Esmuc és precisament aquesta: acompanyar les noves generacions de músics, compartint el seu desenvolupament des de la nostra experiència i bagatge (som un trio especialitzat, diguem-ne), amb un clar i continuu creixement col·lectiu, on tothom en surt beneficiat.” Només cal escoltar-los.