La Fundació Godia

M'agraden els museus que condensen la vida dels col·leccionistes. La Fundació Godia explica la vida de dos il·lustres col·leccionistes catalans, l'empresari i corredor de cotxes Paco Godia i la seva filla Liliana, que va crear la fundació en memòria del pare.

Després de setze anys de fer una tasca, en part, de suplència institucional malauradament poc reconeguda, la Fundació Godia tanca ara les portes amb la mateixa discreció amb la qual les va obrir. Només posaré dos exemples significatius i recents d'aquesta feina alternativa: haver esdevingut la seu dels cursos del Prado a Barcelona i projectar l'única exposició que ha commemorat el quart centenari d'El Greco entre nosaltres, activitats que no li pertocaven i que va acollir amb rigor i èxit. Qui ho farà a partir d'ara? Espero que el MNAC.

Des del 1989, la Fundació Godia no només ha exposat unes col·leccions permanents notables del romànic: ha organitzat 34 exposicions temporals que van de l'Àfrica negra a Miquel Barceló, convertint-se en un centre de referència en el panorama de les arts visuals a Barcelona. Em temo que el model de fundació que es va crear en moments d'opulència avui té els dies comptats. Els seus promotors es cansen de treballar i gastar per amor a l'art. Per desgràcia, vivim temps possibilistes, gestionats buscant un retorn immediat. La mala notícia és que una institució rellevant com aquesta deixarà d'existir. La bona és que serà aviat substituïda per la Fundació Mapfre i podrem veure bones exposicions sense haver d'agafar l'AVE.