Shakespeare i Cervantes cara a cara

Si l'origen sempre és important, el del Dia del Llibre a Catalunya té el mèrit d'haver estat pioner arreu del món a l'hora de fer més visibles els llibres i els seus autors. Tot es desferma quan l'any 1927 l'escriptor valencià Vicent Clavel va proposar a la Cambra del Llibre de Catalunya d'instituir una festa anual per promoure la lectura. I quan li suggereixen el 7 d'octubre, ell accepta. Però el 1929, en plena Exposició Universal, es canvia la data per la del 23 d'abril, un dia de Sant Jordi que coincidia amb l'aniversari de la mort de dos genis de la literatura universal: Cervantes i Shakespeare. Els impulsors de la idea van saber veure que l'elecció dels dos autors com a símbols de l'excel·lència literària li donava molta més visibilitat. Perquè, si fa segles que es considera que Shakespeare i Cervantes són els dos cims més alts de la literatura universal, la comparació acadèmica entre els dos autors i fins i tot l'enfrontament i la controvèrsia no només vénen de lluny, sinó que tenen futur com a inspiradors per a la posteritat. Fent servir una metàfora adient a la seva importància, podem dir que pertanyen a un Himàlaia literari ple de pics d'altures imponents, on Shakespeare seria l'Everest i Cervantes, el K2.

Al meu parer, diversos factors situen l'anglès molt per sobre de l'espanyol. No només pel nombre de textos dels quals els seus protagonistes –considerats bigger than life– han esdevingut prototips universals, sinó per l'espectacularitat lingüística i profunditat metafísica de les 37 obres shakespearianes, de les quals com a mínim 14 són considerades obres mestres i la resta, excepcionals. Incloent-hi els cinc grans poemes i uns Sonets sublims.

Per contra, Cervantes només té El Quixot com a obra mestra. Original, això sí, i com a tal, única. I és que, a banda del feixuc poema narratiu El viaje al Parnaso, la resta del seu talent literari consisteix en unes recreatives Novelas ejemplares i dues obres d'un nivell mediocre: Los trabajos de Persiles y Segismunda i La Galatea. I encara que també va escriure teatre (per a ell molt important, per la competència amb Lope de Vega), molt poques de les seves obres van tenir èxit. Potser per això moltes s'han perdut. En canvi, el fet que el teatre de Shakespeare no només hagi arribat fins a nosaltres sinó que s'hagi representat ininterrompudament durant segles multiplica aquesta distància i fa que el coneixement i la valoració dels dos colossos sigui tan diferent entre el gran públic. A més, Shakespeare és un poeta de primer ordre, circumstància que no es dóna en Cervantes, malgrat que ell desitjava passar a la posteritat pels seus versos.

D'aquí que sigui interessant comprovar les afinitats i divergències que hi havia entre ells, no només en referència a les seves personalitats humanes i literàries, sinó també pel temps comú que van compartir des de la distància i per un possible coneixement mutu.

En aquesta direcció s'ha especulat que Shakespeare coneixia l'obra de Cervantes, però no a la inversa. I és que sabem que El Quixot va entrar a Anglaterra l'any 1612 traduït per Thomas Shelton i que un dels seus personatges, Cardenio, va donar títol a una obra que consta en el registre de l'Stationers Company, del 1613. Un text de clara ascendència cervantina, rocambolescament atribuït i negat a Shakespeare fins que la prestigiosa editorial Arden l'ha inclòs fa poc en el cànon shakespearià, malgrat ser un text reconstruït i possiblement espuri. També hi pot haver una influència cervantina en Penes d'amor perdudes, en què Shakespeare va crear un personatge espanyol –Don Adriano de Armado– fantasiaire i fatxenda, que en recorda d'altres de cervantins del mateix temperament (i a nosaltres, molts d'actuals).

D'altra banda, a més del fet que els dos literats fossin contemporanis, el fet que coincideixi el dia de la seva mort –23 d'abril del 1616– els va unir per sempre. Una data vàlida pel que fa a l'any i el mes, però amb el dia unificat posteriorment per salvar la diferència de deu entre el calendari julià d'Anglaterra i el gregorià d'Espanya. Tenen, però, molts més elements en comú. Tots dos pertanyien a famílies nombroses, compartien un desconeixement del grec i del llatí, ni l'un ni l'altre tenien estudis universitaris i sobre tots dos han sorgit les teories i especulacions més inversemblants. En primer lloc, que no van ser ells els autors de les obres que se'ls atribueixen. De Shakespeare els aspirants són 60, entre els quals hi ha Marlowe, Bacon, Raleigh, aristòcrates com ara els comtes d'Oxford, Derby i Rutlant, i dones com per exemple Amelia Bassano i Mary Sydney. Però la realitat és que hi ha evidències absolutes que el Shakespeare de Stratford és l'autèntic autor de les seves obres.

Cervantes no té tants candidats a l'autoria dels seus textos, però són molt sorprenents. En primer lloc, ell mateix diu (de fet 33 vegades) que El Quixot el va escriure un tal Cid Hamet Benengeli, un historiador àrab inexistent. S'ignora el perquè d'aquesta afirmació desconcertant. I a Who wrote D. Quixote?, Francis Carr intenta demostrar que va ser escrit per Sir Francis Bacon, al qual alguns també atribueixen els textos de Shakespeare. Unes teories demencials.

Però en la competició per veure qui la diu més grossa encara n'hi ha una altra de més forassenyada, la que afirma que Shakespeare i Cervantes van ser una sola persona. L'any 1988, l'escriptor Carlos Fuentes va publicar un assaig amb aquesta teoria, que ja havia estat formulada per altres persones i amb la qual Augusto Monterroso, Anthony Burgess i Tom Stoppard han fet ficció

D'altres punts de confluència són que en les seves obres és bàsic el tema de la distorsió entre l'aparença i la realitat que presenten personatges transvestits i la poca importància de la religió en els arguments. O l'humor genial de dos personatges secundaris esdevinguts prototips: Falstaff i Sancho Panza, uns individus astuts, bon vivants, immensos. I el fet que les seves dues figures més icòniques –Hamlet i Don Quixot– tinguin en comú la bogeria: fingida en el primer, real en el segon. Una altra afinitat entre els dos autors és que tots dos tenen apòcrifs, ja que se'ls han atribuït diferents obres.

Tot i que entre tantes coincidències hi ha tres punts d'allunyament total. El primer, la situació econòmica respectiva. Mentre que Shakespeare va arribar a ser molt ric, Cervantes va patir grans penúries econòmiques. El segon punt afecta la seva mort i posterior enterrament. Mentre que Shakespeare va ser sepultat al peu de l'altar major de la Holy Trinity Church de Stratford-upon-Avon, el seu poble natal, i a la seva làpida figura un epitafi redactat per ell mateix, la tomba de Cervantes ha estat perduda durant segles. Fins que el 27 de febrer d'aquest any s'ha fet públic que el taüt amb restes òssies barrejades i les inicials M.C., descobert a quatre metres sota terra al convent de les Trinitàries de Madrid, podria ser el seu. Però serà difícil provar-ho, ja que l'ADN de les restes trobades està molt deteriorat per contrastar-lo amb el de Sor Luisa de Belén, la seva germana monja. La tercera discrepància és la diferència de tractament que s'ha atorgat a la memòria dels dos escriptors. El turisme cervantí és testimonial, força reduït. Sobre el tema, la revista cultural The New Yorker del mes de març passat culpa Espanya d'haver-se aprofitat sempre políticament del nom de Cervantes, malgrat que ell criticava tant la Inquisició com la societat del segle XVII. I diu que la troballa de les restes serà emprada per intentar incentivar el turisme. Perquè fins ara Espanya no ha sabut promocionar Alcalá de Henares, bressol de Cervantes, com ha fet Anglaterra amb Stratford-upon-Avon. En canvi, la vila anglesa rep anualment 4,9 milions de visitants d'arreu del món atrets pel reclam shakespearià. Un Shakespeare que abasta una saviesa còsmica tan integrada en la natura que admet totes les analogies possibles. Des de comparar-lo amb l'Everest a veure'l com un oceà sense límits. Cervantes seria com un gran mar.

Per tot això, cada 23 d'abril la cita entre aquests dos experts en psicologia té un rol estel·lar, atiat pels enigmes que els envolten. I torna a actualitzar la vigència de les seves obres. Perquè les enginyoses reflexions i peripècies del Quixot (7.840.000 entrades a Google) i la transcendència i la ironia de Hamlet (53.300.000 entrades) són un reclam potent que incita a submergir-se en les seves aigües, per comprovar que continuen plenes de vida.