Picasso, Braque i Catalunya

Aquest text no és inspirat per cap alienígena; ha sorgit de la meva intimitat mental, aquella on rau el que durant la vida t'impacta i arriba a fondre's amb tu sense que sàpigues per què ni, la majoria de les vegades, recordar-te'n que ho retens. El fet d'informació i de memòria és que als inicis de la Primera Guerra Mundial (1914-1918), Picasso i Braque es retroben en un dels carrers del barri de Montparnasse. Se saluden i –sempre desconfiant l'un de l'altre– comenten com pot anar la guerra que acaba d'esclatar. Braque diu a Picasso: “Si els nostres generals saben què han de pensar i què han de fer, com nosaltres a la nostra tasca sentim, pensem i sabem què hem de fer, no hi ha cap problema.” Picasso, amatent, assenteix. Se saluden de nou i cadascú segueix el seu camí. Per captar el sentit pregon de la frase de Braque i a qui l'adreça, cal emplaçar-se a la circumstància personal d'aquells interlocutors singulars: aquell 1914 i des de'n feia ja uns quants, tots dos treballaven en una tasca que ha capgirat radicalment el sentit i orientació de la percepció mental i visual de la imatge intel·lectual i sensible que es posseïa del món des de feia més de quaranta segles (altres professionals ho estaven fent). Des d'aquelles recerques –dites cubistes– visualment res podrà ja ser com abans: les il·lusions òptiques representatives s'hauran transformat en altres camps de coordenades de nou tipus [ho estem vivint]. Picasso i Braque eren molt conscients de la seva tasca creativa. Calia que els generals també ho tinguessin clar. A Catalunya cal que tots sapiguem què hem de fer.